La primera opció que vaig contemplar va ser viatjar fent autoestop i dormint a hostels. Semblava la millor opció, però després de mirar les alternatives vaig decidir llogar una campervan; una furgoneta amb un llit a la part dels passatgers i del maleter. Estic pagant menys de quinze euros per dia i tinc llit, transport i puc anar més o menys on vull.
El dia 14 va arribar, el 15 em vaig dedicar a fer les maletes i el 16 cap Queenstown a buscar la campervan. Aquí va començar el meu Roadtrip. Cada dia he anat escrivint unes línies sobre el que he anat fent, les dels primers dies:
Són les nou del matí i vaig cap a agafar l’autobús per anar a Queenstown. En una hora arribem a l’aeroport, prop d’on està el lloguer. Faig el papeleo i em donen les claus. M’acomodo al seient, poso la clau, encenc el motor i...On està el canvi de marxes? Ostres, és automàtica! Demano ajuda a una simpàtica dependenta, i després d’unes lliçons pràctiques poso rumb cap a Wanaka. Arribo a Wanaka, passo per casa, agafo les coses, faig una mica de shopping em poso en camí cap al meu primer destí, el Mount Cook National Park.
De camí tot molt bé, no hi ha incidents conduint per l’esquerra, la furgo molt fàcil de portar (de fet força avorrit) i el dia i el paisatge magnífics. A pocs quilòmetres per arribar es comença a tapar i veig tot de núvols que cobreixen el lloc al que em dirigeixo. Arribo ja de nit, aparco al costat de dues campervans més, un sopar ràpid i a dormir.
El llac i el Mount Cook des de l’entrada de la vall
17 de setembre
Són les 6:30 del matí i el despertador comença a sonar. Corro la finestra del sostre i veig que està plovent. Poso el despertador de nou a les 7:30 però continua plovent. 8:30, 9:30, 11:00...Encara plou però decideixo posar-me en marxa igualment.
Com que el temps no és gaire estable, decideixo fer el Hooker Valley track, un camí que amb una hora et porta al llac terminal del Hooker Glacier, al peu del Mount Cook. El Mount Cook (3754), és el pic més alt de Nova Zelanda, i ja que logísticament és una mica difícil de pujar-hi, com a mínim m’agradaria veure’l. I tot i que el temps va millorant i ja només plou a estones i lleugerament, hi ha tot de núvols envoltant el lloc on suposadament està el cim. Faig una mica de temps vorejant el llac i decideixo tornar.
Des del mateix lloc surt un altre track en direcció oposada que porta als Sealy Tarns, dos petits llacs des d’on diuen que hi ha bona vista del Mt Cook. Començo a pujar, pujar i pujar, sense veure res que sembli dos llacs. Al principi el camí va grimpant entre vegetació però fa estona que camino sobre neu tot seguint la traça d’uns esquís de muntanya. Cada cop m’enfonso més a la neu, se m’estan congelant els peus i les mans, s’està fent tard i els llacs no apareixen per enlloc. De camí però, he pogut entreveure el Mount Cook, així que em dono per satisfet i després de lligar-me el gore-tex al cul baixo fent culen-bajen. Arribant altre cop al camí, on s’acabava la neu, veig dos petits bassals i un cartell que diu: Sealy Tarns.
Decideixo acabar el dia fent uns quants quilòmetres i anar a passar la nit al llac Teapo. Abans però, em desvio cap al Tasman Valley des d’on puc gaudir de precioses vistes. Marxant del Mount Cook National Park els núvols abandonen definitivament el cim, i per fi el puc gaudir mirant pel retrovisor.
La unió del Tasman i el Hooke valley des de l’aresta de la Sealy Range
18 de setembre
El despertador sona altre cop a les 6:30 i no plou. Bon Senyal. Agafo una poma i me la menjo mentre faig un curt passeig per la riba del llac Teapo. Representa que normalment el Mount Cook es reflexa al llac i que és molt maco, però tot i que no plou, els núvols cobreixen el cel i poc puc veure. Faig una mica de temps voltant per la zona (Church of the Good Shepherd), i veient que el tema segueix igual continuo el camí cap a la costa est.
La costa est en teoria no és tan espectacular com la oest pel que fa al paisatge, però té l’al·licient de que amb una mica de sort pots veure diversa fauna salvatge. Així que el meu nou objectiu és veure pingüins.
El primer destí és Oamaru. Vaig a un mirador a la Bushy Beach on suposadament hi viu una colònia. M’hi estic una estona però no tinc gaires esperances de veure’ls ja que es veu que la millor hora és a primera hora al matí a última de la tarda. Baixo a la platja i veig un pedrusco que es mou. Ei, si és una foca!
Una foca dormint a la Bushy Beach
Segueixo camí cap al sud. No he vist pingüins però hi haurà més ocasions. La següent parada és Moeraki on hi ha els Moeraki boulders, unes roques esfèriques que estan enmig de la platja. Segueixo cap a Shag Point, on hi ha una altra colònia de pingüins, però només hi ha més foques prenent el sol.
Jo saltant als Moeraki boulders
Continuo cap al sud fins a Dunedin i allà em desvio cap a la península d’Otago, on hi ha una platja, la Sandfly Bay, que vull veure. Torna a mig ploure i fa moltíssim vent. Em poso l’impermeable i les sandàlies i em poso en camí. Al començament del track hi ha uns panells on explica que a la platja sovint hi ha foques i lleons marins, i que s’ha de vigilar amb els últims ja que, al contrari de les foques, els lleons no tenen por del humans i que poden atacar-los. Va bé saber-ho, intentaré recordar-ho. També diu que a quaranta minuts caminant hi ha un amagatall des d’on es poden veure pingüins. Són vora les quatre, així que puc ser allà a l’hora ideal per veure’ls.
Panoràmica de la Sandfly Bay
Com que els pingüins continuen sense aparèixer, vaig a fer una volta ja que el lloc s’ho val i hi ha un track que continua. Torno al cap de mitja hora, espero una llarga estona més i res. No puc deixar d’imaginar-me els pingüins amagats en alguna roca o darrera la vegetació rient-se de mi. Són les sis, plou, fa molt vent i es fa fosc, així que torno corrents sortejant lleons i foques.
En quinze minuts arribo al lloc on he deixat la campervan, trec la càmera de fer fotos de la butxaca, i veig que tot i estar apagada l’objectiu està obert. L’encenc i a la pantalla hi diu: Error objetivo. Reiniciar cámara. I tot seguit s’apaga. No!! No em puc quedar sense càmera! Aviat descobreixo el motiu de l’averia: amb el vent tot de sorra ha entrat a l’objectiu i ha quedat encallat i destapat. No sé com es reinicia la càmera però em disposo a descobrir-ho. Agafo un ganivet i trec tota la sorra que puc de l’objectiu. Continua sense funcionar, desmunto la carcassa i segueixo traient sorra. Provo un altre cop i miraculosament torna a funcionar. Uee!!
Torno a Dunedin per la Highcliff Road (vaya si és high el cliff) i segueixo conduint cap al sud una hora llarga després de travessar la ciutat. Arribo a Milton i paro en una benzinera per preguntar on puc trobar un cybercafé ja que necessito posar crèdit al mòbil. El noi em diu que allà res, que he d’anar al town.
-I on està el town?- pregunto.
-El town és Dunedin.
-Què? He de fer quasi 100 quilòmetres de tornada per trobar connexió a internet?
-Cap a on vas?- Em diu el noi.
-Cap al sud.
-Suposo que a Invercargill pots trobar-ne algun.
-Però si està a més de tres hores d’aquí!
Paso al pla B: encenc l’ordinador i em poso a donar voltes pel poble amb el cotxe buscant alguna connexió wireless. Totes les que vaig trobant estan encriptades fins que al passar prop del que sembla un motel en trobo una que no ho està. Una ratlleta, massa dèbil, segueixo avançant. Dues ratlletes...Intento conectar-me però en cara és massa dèbil. De cop veig pel retrovisor un cotxe que ve cap a mi molt despresa fent llums. Es para al meu darrera. Penso que és la poli, però no té sirena i el cotxe és vermell. Accelero i el cotxe em segueix a dos pams amb les llums apagades. Ara fa llargues i posa els quatre intermitents. Buf, m’ha tocat el xungo del poble. Surto de Milton i el cotxe gira a l’últim carrer i el perdo de vista. Arribo a la conclusió que algú s’ha cansat de veure’m voltant pels tranquils carrers del poble parant cada dos metres fent ves a saber què.
19 de setembre
El despertador sona a les 7:00 en una àrea de descans prop de Milton. Segueixo cap al sud i aviat em desvio cal a la Nugget Point, la meva última esperança de veure pingüins. Vaig cap a la Roaring Bay on hi ha un altre dels mítics amagatalls des dels que veure pingüins. Espero durant un quart d’hora, però tenint en compte l’experiència d’ahir, aviat me’n canso i desisteixo. Estic a punt d’anar-me’n quan veig aparèixer un cap negre i blanc entre uns matolls. Un pingüí!! Fa uns saltirons tot baixant cap a la platja, mira a banda i banda i torna a pujar per desaparèixer altre cop entre la vegetació. Vaig després al final de la Nugget Point on hi ha una far i un mirador i torno cap al cotxe.
La taca blanca i negra del centre de la foto és un pingüí
Nugget Point
Pròxima parada al Catlins Forest Park, on faig un track que va seguint el riu del mateix nom. Estic caminant/corrents durant quasi quatre hores i durant tot aquest temps no em trobo absolutament ningú. El lloc és molt maco. És un bosc molt frondós, i el camí va travessat el riu de tant en tant amb uns ponts metàl·lics molt divertits.
Jo a un dels ponts que travessen el Catlins River
Un altre dels ponts
Catlins forest
3 comentarios:
tio, quin vinatge tan fantàstic!! l'estic resseguint amb el google earth, i és preciós (ja se q no es exactament el mateix :))
fins aviat!
tiu...i...lu important...quan tornes???
El dia 8 d'octubre al vespre en teoria ja estare per aqui. Lins, no deu ser el mateix pero com a minim no et mulles. Amb moltes ganesde veure/us mossos. A veure si anem montant un soparet.
Una abracada
Publicar un comentario