Diari d’un campervanista: Mount Aspiring, West Coast, Arthur’s Pass

20 de setembre

Avui em dono el plaer de dormir una mica més i em llevo a les 9. Probablement ha esta la meva penúltima nit a Wanaka. Vaig al menjador i mentre esmorzo arriba la Cindy, la germana del Lloyd. Avui tots dos marxen de Wanaka, així que m’acomiado d’ells i vaig cap al poble a fer algunes coses que tinc pendents. Més tard agafo la campervan i vaig cap al Mount Aspiring National Park. Aquest parc nacional és molt gran, però el Mount Aspiring, el cim que li dóna el nom, està relativament a prop de Wanaka, en la mateixa direcció de Treble Cone. Trigo quasi dues hores en arribar. Els primers quilòmetres són per carretera asfaltada, però després és una pista que sovint és travessada per rius que s’han de creuar. Arribo al pàrquing i em trobo tot de cotxes. És el primer cop que veig gaire gent en algun dels llocs que he anat (10-12 cotxes). Potser encara em trobaré gent pel camí.

Des d’on estic hi ha dos tracks principals. Un que va al Aspiring Hut, des d’on representa que es pot veure el Mount Aspiring, i un altre que va al peu del Rob Roy Glacier. Deicideixo anar al Aspiring Hut tot i que no descarto el Rob Roy si hi ha temps. El camí va seguint el Mtukituki River al llarg de la vall i, contra els meus pronòstics, no em trobo més que vaques i bens en els deu quilòmetres que hi ha fins el refugi. El Mount Aspiring està tapat pels núvols i no el puc veure. Tot i que l’he vist més d’una vegada des del cim de Treble Cone, em feia gràcia veure’l des de prop. Sovint l’anomenen el Cerví del sud.

El Rob Roy Glacier des del track que va a l’Aspiring Hut

Torno cap a baix, i aquest cop si que em trobo tres persones que van a fer nit al refugi. He començat a caminar a les deu passades i arribo a l’inici del track que va al Rob Roy a les dues. Des d’aquí puc entreveure la glacera i fàcilment em decideixo a pujar. Només començar em trobo tres joves que baixen, i amb la expressió de la seva cara veig que pensen: què fa aquest a aquestes hores? Probablement tenen raó i vaig una mica tard, així que vaig per feina. Al tornar a casa sopo amb el Jan i una ampolla de vi, és la meva última nit a Wanaka! Aquesta nit ens han convidat a una festa de diversa gent que se’n va. Em faria gràcia anar-hi per acomiadar-me també, però m’he adormit mentre em dutxava i decideixo passar les meves últimes hores a Wanaka amb el que ha estat el meu llit, que de fet és amb qui més hores he passat aquest hivern (estiu), sens dubte.

21 de setembre

Avui també em llevo força tard. Han estat cinc dies intensos i necessitava descansar. Esmorzo, netejo la furgo, hi carrego esquís, pals i botes, faig proves de distribució...Després de dinar m’acomiado del Jan i cap a la carretera altre cop direcció al Haast Pass i a la West Coast. Aviat es posa a ploure, i tan bon punt em canso de conduir paro, sopo i a dormir.

Skyline del Haast Pass

22 de setembre

Avui la idea és anar al Brewster Hut, un track que comença prop del punt més alt que hi ha a la carretera que va de Wanaka a Haast, el Haast Pass. Tot just començar a caminar em trobo un riu, i veig el camí que segueix a l’altra riba, uns vint metres més enllà. Penso en creuar-lo, però després de tocar l’aigua i consultar els meus genolls, canvio d’idea. He estat caminant molt últimament, i em noto els genolls força carregats. Així que un dia de descans no ens anirà malament, que els necessitaré fer servir molt els pròxims dies.

Segueixo ruta cap a la West Coast. Com que m’he llevat molt d’hora amb al intenció de caminar, paro a fer una migdiada a la riba del llac Paringa. Abans però, em cruspeixo un parell de paquets de noodles. El lloc és molt maco, però no se m’havia acudit pensar que tot els mosquits de la zona voldrien acompanyar-me en el meu viatge i em passo tota la tarda intentant matar els que han aconseguit entrar a dins de la furgo.

Poc abans de que es faci fosc arribo al poble del Fox Glacier i vaig a veure’l. Després vaig cap al llac Matheson, que diuen que en dies clars i sense vent reflexa el Mount Cook a les seves aigües. De totes maneres hi arribo massa tard quan ja és quasi fosc, així que em quedo a dormir allà mateix per estar preparat demà per veure l’espectacle.

Part inferior del Fox Glacier

23 de setembre

Ha esta tota la nit plovent, i segueix fent-ho quan sona el despertador a les 7. Segueixo dormint mirant de tan en tan per la finestra a veure si el tema millora una mica, però no hi ha sort. Finalment em llevo i torno cap el poble del Fox Glacier. Intento assabentar-me de la previsió per demà i les notícies no són bones, en principi s’esperen tempestes per als pròxims dos dies. Tot i això decideixo quedar-me per la zona fins demà a veure com evoluciona. A mitja tarda vaig cap al poble del Franz Joseph Glacier, que està a uns vint quilòmetres. En arribar busco algun lloc on aparcar per instal·lar-me i passar la nit, però tots els llocs que pinten bé tenen un cartell que diu explícitament: no camping. Està plovent molt, molt fort, amb llamps i trons, així que em sembla que puc quedar-me igualment que no em vindran a dir res. Sopo, miro 21 Blackjack i a dormir.

24 de setembre

Les set altre cop. Corro la cortina i sorpresa! No només no plou sinó que veig alguns rajos de sol. Ràpidament em poso en marxa i faig un planning. La previsió per avui eren tempestes, així que el bon temps pot durar escassos minuts. Molt bé, aniré a veure el Franz Joseph Glacier, si continua sense ploure després tornaré al llac Matheson i si la sort continua tornaré aquí i pujaré el Alex Knob Peak que queda a un lateral del Franz Joseph Glacier i la vista ha de ser esplèndida. Vaig a la glacera, faig el walk fins a un parell de look outs, tot bé. Vaig al Matheson Lake i el vorejo. Només puc entreveure el Mount Cook reflexant-se a les seves aigües però ja és més del que m’esperava.

El Mount Cook envoltat de núvols reflexat al Matheson Lake

Torno, i tot i que veig l’Alex Knob Peak cobert per núvols i boira em decideixo a pujar. En principi són vuit hores anar i tornar, però per l’experiència que tinc amb els temps puc fer-ho amb una mica més de la meitat del temps. Com que encara em noto els genolls, agafo els pals d’esquiar per fer-los servir mentre camino, que m’alleujaran una mica la baixada. Començo a pujar i de seguida començo a patir els efectes del temporal dels darrers dies. El camí està tallat en moltes ocasions per arbres, que en alguns casos són realment grossos. Per variar penso que estic sol a la muntanya, i més tenint les condicions del camí. Porto una hora llarga pujant quan comença a ploure-nevar i al cap de poc veig un noi que baixa. Li pregunto que tal està al cim, però em diu que no ha arribat a dalt, que ha fet mitja volta quan ha començat a ploure. Segueixo pujant, i al cap d’una hora més sóc a dalt. Sé que la vista des d’aquí és impressionant pel que m’han explicat, però no puc veure que un centenar de metres enllà. Al cim però, em trobo un parell de Keas (la única espècie de lloro alpí que existeix) que també estan bastant cansats del mal temps, i acordem fer una dansa ancestral per allunyar els núvols. Jo no sé gaire els passos, i segons entenc es necessiten ales per fer-la ja que no paren de volar, així que em quedo mirant i enregistro el moment. Sembla però que la dansa no té efecte, si més no immediat, i baixo. A mig camí però, el cel comença a obrir-se, i des d’una clariana del bosc per el qual discorre el camí, puc veure la glacera sencera.

El Franz Joseph Glacier baixant del Alex Knob Peak

Un Kea sobrevolant l’Alex Knob Peak

Segueixo conduint direcció cap al nord, i en fer-se fosc paro a fer nit. La meva casa està avui a Ross.

25 de setembre

El despertador sona avui a les 6. M’espera un dia complet i vull aprofitar-lo. De totes maneres la mandra pot amb mi i no em llevo fins un quart de set. Ross, el poble on he dormit, és un poble d’herència minera. A principis de segle hi havia tot de gent que buscava or i ara està tot ple d’atractius històrics. Aquí les coses de principis de segle XX ja tenen un alt interès històric, com una església romànica o un dolmen podria tenir-ne a Europa. Faig un passeig al poble seguint el Water Race, que suposo que és la infraestructura que feien servir per portar aigua als llocs on buscaven or. Però d’interessant només veig el cementiri, una reconstrucció d’una casa i poc més. La conclusió seria: no vingueu a Nova Zelanda només per veure això. Així que a seguir la ruta. Avui toca anar al Arthur’s Pass National Park, i m’he de desviar uns 80 quilòmetres per anar-hi. L’Arthur Pass és el punt més alt d’una carretera que travessa d’oest a est, des de Kumara fins a Chistchurch.

El dia segueix radiant, i la idea és pujar a l’Avalanche Peak. Va ser una bona idea ahir fer servir els pals. Els genolls estan realment millor, ara són els braços els que estan carregats. Tot i així torno agafar els pals i cap amunt. En principi anar i tornar són vuit hores altre cop, uns 1200 metres de desnivell.

He llegit que el camí és bastant inclinat però ni de bon tros m’espero el que em trobo, ja que sovint he d’anar grimpant. Millor, més entretingut, En una hora arribo a mig camí, però comença a aparèixer la neu, que m’alenteix molt. Vaig amb bambes i amb pantalons de xandall, i es fa difícil no mullar-se. Intento anar sortejant la neu o anar per la cara sud (aquí la vessat freda és la sud), on està més dura. Als últims dos-cents metres la neu és bastant abundant, i començo a entendre el perquè del nom. Vaig per el camí que considero més segur, però no puc deixar de pensar en el culen-bajen que faré de baixada. Arribo al cim. Uau! Realment poc núvols i puc veure tot el voltant. Especialment destacable el Mt Rolleston, que queda a l’oest, i té la seva pròpia glacera. Gaudeixo uns minuts del cim i cap a baix. Torno a pensar en el culen-bajen que faré, quan recordo el que he llegit a la ressenya. Literalment diu: “walkers can descend Scotts Track, which is slightly longer, but gentler on the knees”. Difícil desició...culen-bajen o genolls? Opto per conservar els meus genolls i agafo el Scotts Track, i la veritat és que no tinc ocasió de penedir-me’n. El camí va seguint una aresta, des de la qual tinc permanentment una vista increïble. Des del cim he vist una cascada a l’altra banda de la vall, i de tornada decideixo investigar com anar-hi. Està a només mitja hora caminant i el seu nom es Devils Falls. Uau, vaig cap allà a observar els seus 130 metres de caiguda vertical.

Un saltamartí i jo mirant bocabadats el paisatge camí de l'Avalanche Peak

El Mount Rolleston des de l’Avalnche Peak

Les Devils Falls

Torno cap a la costa oest, a Greymouth. Avui tinc pensat dormir en una espècie de càmping. Necessito una dutxa, avastir-me d’aigua i gaudir de diversos plaers que a vegades la civilització pot aportar.