DIari d'un campervanista: North South Island

26 de stembre

M’ho prenc amb calma i em llevo ben bé a les deu. Em dutxo altre cop, esmorzo, netejo una mica la furgo i a la carretera. Avui el pla és anar a veure les Punakaiki Rocks. Estan a tocar de la carretera, i pertanyen al Paparoa National Park. Son unes roques amb formes capritxoses amb fins estrats molt marcats,Vull fer alguna cosa més per la zona i em decideixo a fer una excursioneta que comença seguint la riba del Pororari River i que més tard canvia a la vall del costat tot seguint el Punakaiki River. L’entorn del Pororari River és molt maco, però a l’arribar a l’altre vall em trobo amb un petit problema: per poder seguir he de creuar el riu, i dissortadament no ho puc fer amb un salt. Em trec les sabatilles, m’arremango els pantalons i endavant. L’aigua està molt freda, i cada cop m’enfonso més, sobretot a la part central, on el riu té més força. Uns passos més i el creu-ho.

Les Punakaiki Rocks

Pororari River

En acabar segueixo cap al nord direcció Westport. Uns quilòmetres abans em desvio per anar a veure una colònia de foques. Ja n’he vist moltes però sempre fa gràcia. Les d’avui fan el mateix que totes les altres: prendre el sol.

Segueixo encara més cap al nord fins a Ngakawau (nom raro fins i tot per ser maorí). Hi arribo cap a les sis, i això vol dir que tinc menys d’una hora de llum. Aquí hi ha un track que segueix el recorregut que feia un antic tren que utilitzaven per transportar coure des de les mines fins al poble. Diuen que és un dels millors tracks ja que conjuga història i natura. El track sencer marca sis hores anar i tornar, i dues i mitja fent només la primera meitat. Calculo que si vaig corrent puc fer la primera meitat (que sembla ser que és la més maca) en menys d’una hora. Agafo el frontal i a córrer. El camí realment segueix el recorregut de l’antic tren, ja que en la major part vaig corrents entre les vies. Al principi la vegetació em tapa la vista, però més tard puc veure l’engorjat on estic, esculpit pel Ngakawau River. Com en tot recorregut ferroviari que es presti, aquí també hi ha ponts i túnels, cosa que em fa agrair haver agafat el frontal. Arribo a les Mangatini Falls i poc després al Watson’s Mill on hi ha un cobert i algunes màquines que devien fer servir aleshores . És impressionant com en pocs minuts corrents pots sentir-te fàcilment perdut enmig del no res. He començat des d’un poble a la platja i en pocs minuts el paisatge canvia amb un caràcter realment alpí i com de costum més sol que un mussol. Cada cop hi ha menys llum, així que faig una ràpida ullada a la zona i cap avall altre cop.

Mangatini Falls

Torno cap a Westport, on aprofito per comprar una mica de menjar i carregar benzina i ara cap a l’est. Ja és totalment fosc, així que faig uns quilòmetres i aviat començo a buscar un lloc per dormir. Passo diversos pobles que només tenen el cartell d’entrada i el de sortida, no sóc capaç de veure ni les llums d’alguna casa. Finalment paro en una clariana del bosc al costat de la carretera on hi ha una autocaravana.

27 de setembre

Avui el dia també es lleva bastant ennuvolat, i aviat comença a plovisquejar. Continuo direcció a l’est cap al Nelson Lakes National Park. Hi vaig per pujar al Mount Robert, just davant del Rotoiti Lake. El bosc que hi havia a la falda de la muntanya es va cremar accidentalment el 1887, i s’ha cremat més cops posteriorment i intencionada per fer servir el vessant com a zona de pastura. Actualment però s’està intentant reforestar la muntanya.

La pràctica de cremar els boscos ha estat una cosa bastant habitual a Nova Zelanda. Des dels maoris fa més de 1000 anys, fins als europeus els darrers segles. És un dels motius que algunes de les zones del país estiguin ben pelades.

Abans de començar a caminar truco per reservar el ferry per creuar a l’illa nord. M’han dit que és molt maco si pots veure la sortida del sol des del vaixell, i reservo per a les 5:45 del matí, que és justament quan comença a clarejar.

Vaig cap amunt per un camí que puja pel lateral dret de la cara nord, i la intenció és baixar després per un que va pel lateral esquerra. Tot i que ara no plou, com més m’acosto al cim, més dolenta és la visibilitat, i més fort bufa el vent. Aviat hi arribo i sense ni parar vaig cap avall agafant l’altre camí. Al cap de pocs metres caminant els núvols cedeixen, i puc veure uns metres al meu voltant. Decideixo tornar al cim i continuar una mica més enllà per l’aresta abans de baixar. Sé que aresta enllà hi ha una petita estació d’esquí i m’agradaria veure-la. A l’aresta el vent és increïblement fort i he de girar el cap per poder respirar bé. Arribo a l’estació i me n’alegro d’haver estat treballant a Treble Cone, ja que és realment petita i sóc incapaç de veure-hi remuntadors. Torno cap al Mount Robert, i ara sí, vaig cap avall. Suposo que és pel vent i la poca visibilitat, però tot i ser maco, el lloc no em sembla espectacular. Cotxe i cap al Nord.

El Rotoiti Lake i el poble de Sant Arnoud bainat des del Mount Robert.

Travesso valls i muntanyes cap a Motueka, un poble molt a prop del la costa nord. Hi paro una estona i entre d’altres coses m’assabento que avui dormiré una hora menys, ja que aquesta nit s’avança el rellotge una hora. El que fa la herència britànica. Seguidament vaig direcció cap a l’Abel Tasman National Park, on passaré el dia demà. Encara no són les set de la tarda i no és ni de nit, i tot just sortir del poble em para la policia.

-Good night

-Good night- responc mentre veig que m’acosta un aparatet a la cara.

-Say your name and where you are from- Ah, deu ser una gravadora, què moderns. Dic el meu nom i que sóc de Barcelona.

-Oh, Barcelona!-diu tot mirant-se la gravadora, que en pocs segons fa un pip.

-No alcohol, you can go on.

Vaja, era un alcoholílemtre, o com es digui. El meu primer control d’alcoholèmia a les antípodes, ueee! Segueixo fins a Marahau, una de les entrades del Park. La carretera corre a tocar del mar, i a l’altra banda hi ha tot de cases. A tot arreu hi ha cartells que diu: No camping or overnight parking. Uhm, la idea era dormir per aquí però no hi ha manera de trobar un lloc que m’agradi i legal. Per ara satisfaré la gana i ja veure després on dormo. Paro a un lloc on hi ha una taula amb uns bancs, on arriba la llum de les cases del voltat, i que està envoltat de gespa i a tres metres escassos de l’aigua del mar. Vaja, que és el lloc ideal per menjar-me l’entrepà de tonyina que estic fent. Sopo i dono una volta més pel poble. Res, me’n vaig de Marahau i dormo en una esplanada que hi ha en una corba de la carretera.

28 de setembre

La botzina d’un cotxe em desperta a quarts de vuit i veig com el sol s’escola per entre les cortines. En marxa. Torno a Marahau i decideixo que vull veure l’altra punta de l’Abel Tasman Park més que el lloc on estic. Tot i que aquest és el parc nacional més petit de Nova Zelanda, he de fer quasi cent quilòmetres per anar on vull, i no estem parlant precisament d’autopistes en línia recta no. Acabo arribant a Totaranui, el meu camp base d’avui, ben bé a les dotze del migdia. Tot i que no és d’hora m’agafa la son, i decideixo fer una migdiada aquí, que és el lloc que més s’assembla a una platja paradisíaca de tots els llocs que mai he estat. Ui, aquesta frase m’ha quedat una mica rara, i fàcil que seria dir-la en anglès. Mai hauria pensat que diria això. Faig una migdia d’aquelles contundents, d’una horeta, i després de dinar em disposo a caminar. Tot posant-me les bambes descobreixo que els mosquits s’estan aficionant a picar els meus peus en particular. Ja fa dies que ells i jo tenim les nostres diferències però la cosa està anat massa lluny. Sembla que estiguin fent una competició a veure quin peu rep més picades. Per ara la cosa està sis a l’esquerra per quatre al dret, però alguna cosa em diu que això no acabarà així.

Avui decideixo anar de “dominguero”, així que bec molta aigua abans de sortir i només agafo les ulleres de sol, la càmera i l’impermeable. L’Abel Tasman és un parc nacional situat en un cap que s’endinsa cap al mar, i la principal gràcia és que és un gran bosc verge que arriba fins al mar. El camí que agafo avui és part d’un Great Walk que es pot fer en tres. quatre o cinc dies, i que travessa tot el parc. Jo només faré la que diuen que és la millor etapa i així ja em faig la idea. Després de caminar prop d’una hora per dins el bosc arribo a la Anapai Bay, que és una gran platja amb sorra daurada, com a totes les platges del parc. La ressegueixo i passo per un seguit de platges i cales alternant amb trams de bosc. Per fer-se una idea, és una mica com la Costa Brava però sense cotxes, ni cases, ni gent ni res més que no sigui natura.

Una cala de la Anapai Bay amb una foca posando.

Després d’unes quatre hores vagant entre platges i boscos torno al cotxe, i després de desfer el camí que he fet aquest matí fins a Tataranui, poso rumb cap a Picton. Per la carretera veig diversos cartells que donen consells als conductors. La veritat és que alguns tenen força gràcia. N’hi ha un que fa un joc de paraules, alguna cosa així com “drink, DrIvE”. Un altre que es un velocímetre i que a partir de 100 Km/h apareix $110, $120, $130 (la velocitat màxima aquí és 100). Un altre que diu 100 Km/h is not a target, drive to the conditions. I tot i que m’ho passo molt bé llegint els cartells també n’hi ha un que diu: Feeling sleepy? Take a break. I això faig, paro a dormir just passat Havelock.

Cartell drink DrIvE

29 de setembre

Avui és el meu últim dia a l’illa sud i tinc pensat passar-lo a la zona dels Malborough Sounds. Són tot de penínsules, illes i fiords que estan al nord-est de l’illa nord. La idea és pujar al Mount Stokes, que està entre el Pelorus i el Queen Charlotte Sound. M’he de desviar altre cop uns cent quilòmetres, i el trajecte inclou moltes corbes, algunes d’elles sense asfaltar. Tot i que el dia no ha començat especialment assolellat, tinc esperances de que vagi millorant, però a mig camí comença a ploure, i quan arribo on comença el camí, el vent i la pluja són realment forts. Espero una llarga estona, i després de dues hores veig que no millorarà, així que desfaig el camí i vaig cap a Picton, on demà agafo el ferry per passar a l’illa nord. Està plovent i no tinc ganes de passar-me tota la tarda tancat a la furgo, així que avui dormiré a un Motorcamp. Vaig a un de la cadena Top 10, però aprenent dels meus errors, abans que res pregunto el preu. Fa uns dies vaig dormir en un d’aquesta cadena, i tot i que estan molt bé em van cobrar $36 per aparcar el cotxe a dins (em vaig venjar estant-me a la dutxa una llarga estona). La senyora, molt simpàtica, em diu que $16, i de seguida tanquem el tracte.

El Pelorous Sound, poc abans que comenci a ploure.

Vaig cap a dins i aparco al lloc que m’han assignat, i no sé com m’ho faig però, tot i ser ben pla, la camper queda inclinada. Ho noto quan estic ja estirat, i la mandra em venç i així es queda.

Kiwi TV 4

Diari d’un campervanista: Mount Aspiring, West Coast, Arthur’s Pass

20 de setembre

Avui em dono el plaer de dormir una mica més i em llevo a les 9. Probablement ha esta la meva penúltima nit a Wanaka. Vaig al menjador i mentre esmorzo arriba la Cindy, la germana del Lloyd. Avui tots dos marxen de Wanaka, així que m’acomiado d’ells i vaig cap al poble a fer algunes coses que tinc pendents. Més tard agafo la campervan i vaig cap al Mount Aspiring National Park. Aquest parc nacional és molt gran, però el Mount Aspiring, el cim que li dóna el nom, està relativament a prop de Wanaka, en la mateixa direcció de Treble Cone. Trigo quasi dues hores en arribar. Els primers quilòmetres són per carretera asfaltada, però després és una pista que sovint és travessada per rius que s’han de creuar. Arribo al pàrquing i em trobo tot de cotxes. És el primer cop que veig gaire gent en algun dels llocs que he anat (10-12 cotxes). Potser encara em trobaré gent pel camí.

Des d’on estic hi ha dos tracks principals. Un que va al Aspiring Hut, des d’on representa que es pot veure el Mount Aspiring, i un altre que va al peu del Rob Roy Glacier. Deicideixo anar al Aspiring Hut tot i que no descarto el Rob Roy si hi ha temps. El camí va seguint el Mtukituki River al llarg de la vall i, contra els meus pronòstics, no em trobo més que vaques i bens en els deu quilòmetres que hi ha fins el refugi. El Mount Aspiring està tapat pels núvols i no el puc veure. Tot i que l’he vist més d’una vegada des del cim de Treble Cone, em feia gràcia veure’l des de prop. Sovint l’anomenen el Cerví del sud.

El Rob Roy Glacier des del track que va a l’Aspiring Hut

Torno cap a baix, i aquest cop si que em trobo tres persones que van a fer nit al refugi. He començat a caminar a les deu passades i arribo a l’inici del track que va al Rob Roy a les dues. Des d’aquí puc entreveure la glacera i fàcilment em decideixo a pujar. Només començar em trobo tres joves que baixen, i amb la expressió de la seva cara veig que pensen: què fa aquest a aquestes hores? Probablement tenen raó i vaig una mica tard, així que vaig per feina. Al tornar a casa sopo amb el Jan i una ampolla de vi, és la meva última nit a Wanaka! Aquesta nit ens han convidat a una festa de diversa gent que se’n va. Em faria gràcia anar-hi per acomiadar-me també, però m’he adormit mentre em dutxava i decideixo passar les meves últimes hores a Wanaka amb el que ha estat el meu llit, que de fet és amb qui més hores he passat aquest hivern (estiu), sens dubte.

21 de setembre

Avui també em llevo força tard. Han estat cinc dies intensos i necessitava descansar. Esmorzo, netejo la furgo, hi carrego esquís, pals i botes, faig proves de distribució...Després de dinar m’acomiado del Jan i cap a la carretera altre cop direcció al Haast Pass i a la West Coast. Aviat es posa a ploure, i tan bon punt em canso de conduir paro, sopo i a dormir.

Skyline del Haast Pass

22 de setembre

Avui la idea és anar al Brewster Hut, un track que comença prop del punt més alt que hi ha a la carretera que va de Wanaka a Haast, el Haast Pass. Tot just començar a caminar em trobo un riu, i veig el camí que segueix a l’altra riba, uns vint metres més enllà. Penso en creuar-lo, però després de tocar l’aigua i consultar els meus genolls, canvio d’idea. He estat caminant molt últimament, i em noto els genolls força carregats. Així que un dia de descans no ens anirà malament, que els necessitaré fer servir molt els pròxims dies.

Segueixo ruta cap a la West Coast. Com que m’he llevat molt d’hora amb al intenció de caminar, paro a fer una migdiada a la riba del llac Paringa. Abans però, em cruspeixo un parell de paquets de noodles. El lloc és molt maco, però no se m’havia acudit pensar que tot els mosquits de la zona voldrien acompanyar-me en el meu viatge i em passo tota la tarda intentant matar els que han aconseguit entrar a dins de la furgo.

Poc abans de que es faci fosc arribo al poble del Fox Glacier i vaig a veure’l. Després vaig cap al llac Matheson, que diuen que en dies clars i sense vent reflexa el Mount Cook a les seves aigües. De totes maneres hi arribo massa tard quan ja és quasi fosc, així que em quedo a dormir allà mateix per estar preparat demà per veure l’espectacle.

Part inferior del Fox Glacier

23 de setembre

Ha esta tota la nit plovent, i segueix fent-ho quan sona el despertador a les 7. Segueixo dormint mirant de tan en tan per la finestra a veure si el tema millora una mica, però no hi ha sort. Finalment em llevo i torno cap el poble del Fox Glacier. Intento assabentar-me de la previsió per demà i les notícies no són bones, en principi s’esperen tempestes per als pròxims dos dies. Tot i això decideixo quedar-me per la zona fins demà a veure com evoluciona. A mitja tarda vaig cap al poble del Franz Joseph Glacier, que està a uns vint quilòmetres. En arribar busco algun lloc on aparcar per instal·lar-me i passar la nit, però tots els llocs que pinten bé tenen un cartell que diu explícitament: no camping. Està plovent molt, molt fort, amb llamps i trons, així que em sembla que puc quedar-me igualment que no em vindran a dir res. Sopo, miro 21 Blackjack i a dormir.

24 de setembre

Les set altre cop. Corro la cortina i sorpresa! No només no plou sinó que veig alguns rajos de sol. Ràpidament em poso en marxa i faig un planning. La previsió per avui eren tempestes, així que el bon temps pot durar escassos minuts. Molt bé, aniré a veure el Franz Joseph Glacier, si continua sense ploure després tornaré al llac Matheson i si la sort continua tornaré aquí i pujaré el Alex Knob Peak que queda a un lateral del Franz Joseph Glacier i la vista ha de ser esplèndida. Vaig a la glacera, faig el walk fins a un parell de look outs, tot bé. Vaig al Matheson Lake i el vorejo. Només puc entreveure el Mount Cook reflexant-se a les seves aigües però ja és més del que m’esperava.

El Mount Cook envoltat de núvols reflexat al Matheson Lake

Torno, i tot i que veig l’Alex Knob Peak cobert per núvols i boira em decideixo a pujar. En principi són vuit hores anar i tornar, però per l’experiència que tinc amb els temps puc fer-ho amb una mica més de la meitat del temps. Com que encara em noto els genolls, agafo els pals d’esquiar per fer-los servir mentre camino, que m’alleujaran una mica la baixada. Començo a pujar i de seguida començo a patir els efectes del temporal dels darrers dies. El camí està tallat en moltes ocasions per arbres, que en alguns casos són realment grossos. Per variar penso que estic sol a la muntanya, i més tenint les condicions del camí. Porto una hora llarga pujant quan comença a ploure-nevar i al cap de poc veig un noi que baixa. Li pregunto que tal està al cim, però em diu que no ha arribat a dalt, que ha fet mitja volta quan ha començat a ploure. Segueixo pujant, i al cap d’una hora més sóc a dalt. Sé que la vista des d’aquí és impressionant pel que m’han explicat, però no puc veure que un centenar de metres enllà. Al cim però, em trobo un parell de Keas (la única espècie de lloro alpí que existeix) que també estan bastant cansats del mal temps, i acordem fer una dansa ancestral per allunyar els núvols. Jo no sé gaire els passos, i segons entenc es necessiten ales per fer-la ja que no paren de volar, així que em quedo mirant i enregistro el moment. Sembla però que la dansa no té efecte, si més no immediat, i baixo. A mig camí però, el cel comença a obrir-se, i des d’una clariana del bosc per el qual discorre el camí, puc veure la glacera sencera.

El Franz Joseph Glacier baixant del Alex Knob Peak

Un Kea sobrevolant l’Alex Knob Peak

Segueixo conduint direcció cap al nord, i en fer-se fosc paro a fer nit. La meva casa està avui a Ross.

25 de setembre

El despertador sona avui a les 6. M’espera un dia complet i vull aprofitar-lo. De totes maneres la mandra pot amb mi i no em llevo fins un quart de set. Ross, el poble on he dormit, és un poble d’herència minera. A principis de segle hi havia tot de gent que buscava or i ara està tot ple d’atractius històrics. Aquí les coses de principis de segle XX ja tenen un alt interès històric, com una església romànica o un dolmen podria tenir-ne a Europa. Faig un passeig al poble seguint el Water Race, que suposo que és la infraestructura que feien servir per portar aigua als llocs on buscaven or. Però d’interessant només veig el cementiri, una reconstrucció d’una casa i poc més. La conclusió seria: no vingueu a Nova Zelanda només per veure això. Així que a seguir la ruta. Avui toca anar al Arthur’s Pass National Park, i m’he de desviar uns 80 quilòmetres per anar-hi. L’Arthur Pass és el punt més alt d’una carretera que travessa d’oest a est, des de Kumara fins a Chistchurch.

El dia segueix radiant, i la idea és pujar a l’Avalanche Peak. Va ser una bona idea ahir fer servir els pals. Els genolls estan realment millor, ara són els braços els que estan carregats. Tot i així torno agafar els pals i cap amunt. En principi anar i tornar són vuit hores altre cop, uns 1200 metres de desnivell.

He llegit que el camí és bastant inclinat però ni de bon tros m’espero el que em trobo, ja que sovint he d’anar grimpant. Millor, més entretingut, En una hora arribo a mig camí, però comença a aparèixer la neu, que m’alenteix molt. Vaig amb bambes i amb pantalons de xandall, i es fa difícil no mullar-se. Intento anar sortejant la neu o anar per la cara sud (aquí la vessat freda és la sud), on està més dura. Als últims dos-cents metres la neu és bastant abundant, i començo a entendre el perquè del nom. Vaig per el camí que considero més segur, però no puc deixar de pensar en el culen-bajen que faré de baixada. Arribo al cim. Uau! Realment poc núvols i puc veure tot el voltant. Especialment destacable el Mt Rolleston, que queda a l’oest, i té la seva pròpia glacera. Gaudeixo uns minuts del cim i cap a baix. Torno a pensar en el culen-bajen que faré, quan recordo el que he llegit a la ressenya. Literalment diu: “walkers can descend Scotts Track, which is slightly longer, but gentler on the knees”. Difícil desició...culen-bajen o genolls? Opto per conservar els meus genolls i agafo el Scotts Track, i la veritat és que no tinc ocasió de penedir-me’n. El camí va seguint una aresta, des de la qual tinc permanentment una vista increïble. Des del cim he vist una cascada a l’altra banda de la vall, i de tornada decideixo investigar com anar-hi. Està a només mitja hora caminant i el seu nom es Devils Falls. Uau, vaig cap allà a observar els seus 130 metres de caiguda vertical.

Un saltamartí i jo mirant bocabadats el paisatge camí de l'Avalanche Peak

El Mount Rolleston des de l’Avalnche Peak

Les Devils Falls

Torno cap a la costa oest, a Greymouth. Avui tinc pensat dormir en una espècie de càmping. Necessito una dutxa, avastir-me d’aigua i gaudir de diversos plaers que a vegades la civilització pot aportar.

kiwi TV episodi 3: Roadtrip

Diari d’un campervanista: Mount Cook, costa est i costa sud

Les dues últimes setmanes de setembre, que van ser les dues últimes que vaig treballar, no van tenir gaire d’interessant. La primera va fer força mal temps i va ploure a Treble Cone. Així doncs, poca feina i cada cop menys gent. S’acostava el dia 14, i tocava començar a pensar que fer durant les meves tres últimes setmanes a Nova Zelanda.

La primera opció que vaig contemplar va ser viatjar fent autoestop i dormint a hostels. Semblava la millor opció, però després de mirar les alternatives vaig decidir llogar una campervan; una furgoneta amb un llit a la part dels passatgers i del maleter. Estic pagant menys de quinze euros per dia i tinc llit, transport i puc anar més o menys on vull.

El dia 14 va arribar, el 15 em vaig dedicar a fer les maletes i el 16 cap Queenstown a buscar la campervan. Aquí va començar el meu Roadtrip. Cada dia he anat escrivint unes línies sobre el que he anat fent, les dels primers dies:

16 de setembre

Són les nou del matí i vaig cap a agafar l’autobús per anar a Queenstown. En una hora arribem a l’aeroport, prop d’on està el lloguer. Faig el papeleo i em donen les claus. M’acomodo al seient, poso la clau, encenc el motor i...On està el canvi de marxes? Ostres, és automàtica! Demano ajuda a una simpàtica dependenta, i després d’unes lliçons pràctiques poso rumb cap a Wanaka. Arribo a Wanaka, passo per casa, agafo les coses, faig una mica de shopping em poso en camí cap al meu primer destí, el Mount Cook National Park.

De camí tot molt bé, no hi ha incidents conduint per l’esquerra, la furgo molt fàcil de portar (de fet força avorrit) i el dia i el paisatge magnífics. A pocs quilòmetres per arribar es comença a tapar i veig tot de núvols que cobreixen el lloc al que em dirigeixo. Arribo ja de nit, aparco al costat de dues campervans més, un sopar ràpid i a dormir.

El llac i el Mount Cook des de l’entrada de la vall

17 de setembre

Són les 6:30 del matí i el despertador comença a sonar. Corro la finestra del sostre i veig que està plovent. Poso el despertador de nou a les 7:30 però continua plovent. 8:30, 9:30, 11:00...Encara plou però decideixo posar-me en marxa igualment.

Com que el temps no és gaire estable, decideixo fer el Hooker Valley track, un camí que amb una hora et porta al llac terminal del Hooker Glacier, al peu del Mount Cook. El Mount Cook (3754), és el pic més alt de Nova Zelanda, i ja que logísticament és una mica difícil de pujar-hi, com a mínim m’agradaria veure’l. I tot i que el temps va millorant i ja només plou a estones i lleugerament, hi ha tot de núvols envoltant el lloc on suposadament està el cim. Faig una mica de temps vorejant el llac i decideixo tornar.

Des del mateix lloc surt un altre track en direcció oposada que porta als Sealy Tarns, dos petits llacs des d’on diuen que hi ha bona vista del Mt Cook. Començo a pujar, pujar i pujar, sense veure res que sembli dos llacs. Al principi el camí va grimpant entre vegetació però fa estona que camino sobre neu tot seguint la traça d’uns esquís de muntanya. Cada cop m’enfonso més a la neu, se m’estan congelant els peus i les mans, s’està fent tard i els llacs no apareixen per enlloc. De camí però, he pogut entreveure el Mount Cook, així que em dono per satisfet i després de lligar-me el gore-tex al cul baixo fent culen-bajen. Arribant altre cop al camí, on s’acabava la neu, veig dos petits bassals i un cartell que diu: Sealy Tarns.

Decideixo acabar el dia fent uns quants quilòmetres i anar a passar la nit al llac Teapo. Abans però, em desvio cap al Tasman Valley des d’on puc gaudir de precioses vistes. Marxant del Mount Cook National Park els núvols abandonen definitivament el cim, i per fi el puc gaudir mirant pel retrovisor.

La unió del Tasman i el Hooke valley des de l’aresta de la Sealy Range

18 de setembre

El despertador sona altre cop a les 6:30 i no plou. Bon Senyal. Agafo una poma i me la menjo mentre faig un curt passeig per la riba del llac Teapo. Representa que normalment el Mount Cook es reflexa al llac i que és molt maco, però tot i que no plou, els núvols cobreixen el cel i poc puc veure. Faig una mica de temps voltant per la zona (Church of the Good Shepherd), i veient que el tema segueix igual continuo el camí cap a la costa est.

La costa est en teoria no és tan espectacular com la oest pel que fa al paisatge, però té l’al·licient de que amb una mica de sort pots veure diversa fauna salvatge. Així que el meu nou objectiu és veure pingüins.

El primer destí és Oamaru. Vaig a un mirador a la Bushy Beach on suposadament hi viu una colònia. M’hi estic una estona però no tinc gaires esperances de veure’ls ja que es veu que la millor hora és a primera hora al matí a última de la tarda. Baixo a la platja i veig un pedrusco que es mou. Ei, si és una foca!

Una foca dormint a la Bushy Beach

Segueixo camí cap al sud. No he vist pingüins però hi haurà més ocasions. La següent parada és Moeraki on hi ha els Moeraki boulders, unes roques esfèriques que estan enmig de la platja. Segueixo cap a Shag Point, on hi ha una altra colònia de pingüins, però només hi ha més foques prenent el sol.

Jo saltant als Moeraki boulders

Continuo cap al sud fins a Dunedin i allà em desvio cap a la península d’Otago, on hi ha una platja, la Sandfly Bay, que vull veure. Torna a mig ploure i fa moltíssim vent. Em poso l’impermeable i les sandàlies i em poso en camí. Al començament del track hi ha uns panells on explica que a la platja sovint hi ha foques i lleons marins, i que s’ha de vigilar amb els últims ja que, al contrari de les foques, els lleons no tenen por del humans i que poden atacar-los. Va bé saber-ho, intentaré recordar-ho. També diu que a quaranta minuts caminant hi ha un amagatall des d’on es poden veure pingüins. Són vora les quatre, així que puc ser allà a l’hora ideal per veure’ls.

Panoràmica de la Sandfly Bay

Baixo cap a la platja i veig molts lleons marins o foques. Estan repartits per la platja que vull travessar per anar al mirador. Sé que no m’he d’acostar massa als lleons marins però no tinc n’idea de quin és quin. Els vaig sortejant com puc, preguntant si són lleons o foques però no responen. El màxim que aconsegueixo és que algun em tiri el seu alè, experiència que no us recomano. Arribo per fi a l’amagatall i em disposo a esperar per veure els pingüins. Passen els minuts i no apareixen. Mentrestant llegeixo uns cartells que hi ha a l’amagatall, on hi ha uns dibuixos de lleons marins i foques. És veu que les foques tenen el morro punxegut, i els lleons més gruixut. Va bé saber-ho ara que ja estic aquí. Com a mínim serà útil per a la tornada.

Com que els pingüins continuen sense aparèixer, vaig a fer una volta ja que el lloc s’ho val i hi ha un track que continua. Torno al cap de mitja hora, espero una llarga estona més i res. No puc deixar d’imaginar-me els pingüins amagats en alguna roca o darrera la vegetació rient-se de mi. Són les sis, plou, fa molt vent i es fa fosc, així que torno corrents sortejant lleons i foques.

En quinze minuts arribo al lloc on he deixat la campervan, trec la càmera de fer fotos de la butxaca, i veig que tot i estar apagada l’objectiu està obert. L’encenc i a la pantalla hi diu: Error objetivo. Reiniciar cámara. I tot seguit s’apaga. No!! No em puc quedar sense càmera! Aviat descobreixo el motiu de l’averia: amb el vent tot de sorra ha entrat a l’objectiu i ha quedat encallat i destapat. No sé com es reinicia la càmera però em disposo a descobrir-ho. Agafo un ganivet i trec tota la sorra que puc de l’objectiu. Continua sense funcionar, desmunto la carcassa i segueixo traient sorra. Provo un altre cop i miraculosament torna a funcionar. Uee!!

Torno a Dunedin per la Highcliff Road (vaya si és high el cliff) i segueixo conduint cap al sud una hora llarga després de travessar la ciutat. Arribo a Milton i paro en una benzinera per preguntar on puc trobar un cybercafé ja que necessito posar crèdit al mòbil. El noi em diu que allà res, que he d’anar al town.

-I on està el town?- pregunto.
-El town és Dunedin.
-Què? He de fer quasi 100 quilòmetres de tornada per trobar connexió a internet?
-Cap a on vas?- Em diu el noi.
-Cap al sud.
-Suposo que a Invercargill pots trobar-ne algun.
-Però si està a més de tres hores d’aquí!

Paso al pla B: encenc l’ordinador i em poso a donar voltes pel poble amb el cotxe buscant alguna connexió wireless. Totes les que vaig trobant estan encriptades fins que al passar prop del que sembla un motel en trobo una que no ho està. Una ratlleta, massa dèbil, segueixo avançant. Dues ratlletes...Intento conectar-me però en cara és massa dèbil. De cop veig pel retrovisor un cotxe que ve cap a mi molt despresa fent llums. Es para al meu darrera. Penso que és la poli, però no té sirena i el cotxe és vermell. Accelero i el cotxe em segueix a dos pams amb les llums apagades. Ara fa llargues i posa els quatre intermitents. Buf, m’ha tocat el xungo del poble. Surto de Milton i el cotxe gira a l’últim carrer i el perdo de vista. Arribo a la conclusió que algú s’ha cansat de veure’m voltant pels tranquils carrers del poble parant cada dos metres fent ves a saber què.

19 de setembre

El despertador sona a les 7:00 en una àrea de descans prop de Milton. Segueixo cap al sud i aviat em desvio cal a la Nugget Point, la meva última esperança de veure pingüins. Vaig cap a la Roaring Bay on hi ha un altre dels mítics amagatalls des dels que veure pingüins. Espero durant un quart d’hora, però tenint en compte l’experiència d’ahir, aviat me’n canso i desisteixo. Estic a punt d’anar-me’n quan veig aparèixer un cap negre i blanc entre uns matolls. Un pingüí!! Fa uns saltirons tot baixant cap a la platja, mira a banda i banda i torna a pujar per desaparèixer altre cop entre la vegetació. Vaig després al final de la Nugget Point on hi ha una far i un mirador i torno cap al cotxe.

La taca blanca i negra del centre de la foto és un pingüí

Nugget Point

Pròxima parada al Catlins Forest Park, on faig un track que va seguint el riu del mateix nom. Estic caminant/corrents durant quasi quatre hores i durant tot aquest temps no em trobo absolutament ningú. El lloc és molt maco. És un bosc molt frondós, i el camí va travessat el riu de tant en tant amb uns ponts metàl·lics molt divertits.

Jo a un dels ponts que travessen el Catlins River

Un altre dels ponts

Catlins forest

A la tarda vaig a veure les Purakanui Falls i segueixo la carretera direcció a Invercargill, i més tard cap al nord a passar el meu últim dia a Wanaka.

elskiwisijo capitol 2

Kiwi TV

Iepa!! Com alguns veu veure, fa unes setmanes vaig penjar un vídeo amb algunes imatges que vaig anar gravant durant els primers dies que vaig passar a Nova Zelanda. Doncs bé, tot l’equip dels kiwisijo.blogspot.com (que som jo, el kiwi que surt a la foto i els de recanvi) estem orgullosos d’anunciar-vos que en breu podreu veure aquí mateix el segon capítol d’aquesta sèrie de vídeos que molt probablement acabi aquí, però que us permetrà veure una mica més del país en el que estic i de la meva vida a Wanaka i voltants. Si algú es va perdre el capítol pilot el podeu veure a: www.youtube.com/bringuiton

Així doncs, fins d’aquí molt poc.

“Exceptional Employee of the fortnight”

Fa un parell de diumenges vaig pujar a Treble Cone, era el meu dia off però volia anar a alguns lloc que requerien caminar una mica, i per tan més temps del que tinc normalment. El cas és que al migdia vaig baixar a la base de l’estació per menjar una mica, beure, i descansar uns segons. Quan tornava cap a dalt, després de dinar, mig atontat, em vaig trobar el jefe que em va dir: Ei! On estaves aquest matí? Ja sé que és el teu dia off però volia anunciar que ets l’empleat de la quinzena (dues setmanes). Em va donar la mà tot felicitant-me i me’n vaig anar a esquiar.

Així que l’empleat de la quinzena...El tema va quedar tal qual, fins que aquest dijous vaig anar a parlar amb ell per veure si podia acabar la temporada el 15 de setembre. Va dir que millor si m’estava fins el 21, però que intentaria deixar-me anar abans. Tot seguit em va donar una caixa de bombons i un sobre amb una carta de la “general manager” de l’estació i dues entrades per al cine Paradiso (si mireu algunes entrades abans podeu veure fotos del lloc). Empleat de la quinzena = bombons i entrades pel cinema. No està malament...La història podia acabar aquí però se’m va acudir una manera per complicar-ho una mica. El dijous a la nit hi havia una festa convocada per celebrar l’aniversari de la Birgit (per segon cop) i el comiat de la Heidi; i el divendres era el Dafill Day i es feia una col·lecta per a la lluita contra el càncer. I jo tenia dues entrades per al cinema...

Amb els tres ingredients se’m va acudir fer una subhasta amb fins benèfics: una vetllada amb mi anant al cinema de gratis. Sona bé eh. Només hi havia dos problemes, el primer que ningú volgués donar ni un dolar per anar amb mi al cine; i el segon era la logística. Així que li vaig explicar la idea a la Heidi i tota emocionada es va posar manos a la obra explicant a tothom que a la nit em subhastarien al Mint Bar. Abans d’això vaig explicar el tema a quatre o cinc noies per veure si hi havia algú disposat a licitar per mi en cas que fes la subhasta, tampoc no cal fer el ridícul. La reacció va ser força més bona del que m’esperava, sobretot tenint en compte que la majoria d’elles no guanya gaire més de 30 euros al dia. La cosa anava bé, gent disposada a donar i la logística en marxa.

A la nit al Mint Bar, hi havia bona part de l’staff de Treble Cone i l’ambient estava caldejat, així que era la hora. Vem anar a parlar amb el discjockey, va parar la música i...On està el micro? No hi ha micro? Havíem pensat en tot però el molt (...) del dj no tenia micro. Així que per bé o per mal vem decidir suspendre la subhasta per falta de medis. El consol és que al dia següent bona part de la gent que estava a la festa va donar alguna cosa per la col·lecta.

La setmana va començar força avorrida. El dilluns reunió de departament i el dimarts poc de interessant. El dimecres només arribar a TC ens van demanar a tot els monitors de pujar a dalt per allisar el traçat on estaven entrenant en Bode Miller, l’Svindal...ja que la màquina trepitjaneu no ho havia deixat prou bé. Després una hora de classe i cap al Saddle Basin a veure una competició de freeride. És impressionant veure en directe els competidors saltant roques realment altes, sobretot si saps que la recepció està molt dura. A la nit sopar “typical catalan” a ca la Heidi per acomiadar-la ja que va marxar el diumenge. Pa amb tomàquet i truita d’aquelles gruixudes. Em sap greu però aquí no tenen pernil salat i toca sempre truita.

Derrapant el traçat

El dijous últim dia d’un dels grups d’”staff imporvement”. Volien anar al Hollywood Bowl, i allà vem anar. Feia dies que no nevava i la neu no estava increïble, de fet a baix de tot hi havia allaus gelats inesquiables, i durant la caminada de tornada van deixar anar més d’un improperi, però a la tarda explicaven a tothom tot emocionats que hi havien anat.

La Gill, el Ru i l’Andy a punt d’entrar al Hollywood Bowl

Arribava el diumenge, el meu primer dia off , i el temps pintava bé, així que vaig decidir que aniria a escalar. Decidir-ho era fàcil però em faltava algú amb qui anar, corda i cintes exprés, i transport. La Cecile, novia d’un noi que treballa amb mi, es va animar a venir i també va aconseguir corda. Una mica d’autoestop i ens vem plantar a una zona d’escalada que queda prop de TC. Vem escalar a un parell de zones començant per vies fàcils i anar pujant. La Cecile feia més de dos anys que no escalava però no ho va fer gens malament. Vem començar per un 12 i anar pujant fins a fer un 17 (5c) i un 18 (6a). Em vaig quedar amb ganes de més però la Cecile havia de tornar a Wanaka aviat, així que una mica més d’autoestop i de seguida ens va recollir una de les furgonetes per a l’staff de TC.

Vista des de la reunió d’una de les vies que vem escalar.

La Cecile assegurant-me.

A la nit mentre m’afaitava van apareixer el Dom i el Lucas a casa. Portaven la furgoneta que havia de conduir el Lloyd al dia següent i necessitaven que algú els portes de nou a casa (viuen una mica lluny). Així que amb mitja barba afaitada vaig tenir la primera experiència conduint per la esquerra. Poso la primera, accelero, no sembla tan difícil. Vaig a posar la segona i al picar la porta amb la mà recordo que el canvi està a l’esquerra. Canvio. Vull girar, poso l’intermitent i veig que els neteja-parabrises comença a funcionar a màxima velocitat. Uix, l’intermitent està a la dreta.

Chops

Dilluns, 25 d'agost de 2008

De tan en tan fem una reunió de departament. És més una formalitat que cap altra cosa perquè no parlem de res gaire important, però va bé per fer una mica de pinya, i sabem que després anirem directament a algun bar. Avui toca el Mint bar. És un bar nou al pis de baix d’un backpacker que van inaugurar fa un més llarg. Avui és l’aniversari de la Birgit i convida a una ronda de cervesa amb unes quantes gerres. Vint-i-dos anys. Qui m’havia de dir que tan aviat enyoraria ser el “petit”. I no és pas la més jove. Abunden els vint o vint-i-un.

Ja de per sí em costa entendre certa gent parlant anglès, però quan l’alcohol abunda es fa quasi impossible, així que em dedico a robar els gorros de les nenes maques. Semblava una bona idea però decideixen venjar-se de mi fent-me pessigolles i la meva costella està deixant anar tot d’improperis sobre la meva lucidesa.

El Jan demana un bol de patates fregides i com que tarden una mica bastant en portar-lo se’n va a fumar. Abans però em fa responsable del seu tresor mentre em dona el 20. Acaba de sortir a fora del bar quan veig a una cambrera amb un bol de “chops” buscant un número. Li ensenyo el 20 i em dóna el bol. Tothom al meu voltant es mira les “chops” amb desig i comença el ataque y derribo a les mateixes. No! Sóc el responsable de les chops i no puc fallar. Començo a picar mans però són masses, la força no funcionarà. Penso en fer alguna gracieta, algun comentari enginyós, però el meu anglès i la cervesa que m’he pres no s’acaben d’entendre. No, no, no...les chops estan minvant ràpidament. Ja ho tinc: agafo un bol vuit que hi ha a una taula del costat, tiro una mica de ketchup i l’escampo un mica. Agafo el bol de chops del Jan i l’amago, i seguidament proposo als meus “contertulians” de fer-li una broma al Jan; que es pensi que ens hem menjat les...Tots hi estan d’acord i m’ajuden a amagar-les mentre vigilen que el Jan no arribi. Un parell de minuts i veiem que entra. S’acosta a la taula amb el seu somriure perpetu que s’accentua proporcionalment amb el nivell d'alcohol consumit. Veu el bol buit i tot i que no deixa de somriure els seus ulls s’obren força desmesuradament. Nosaltres ens estem llepant els dits mentre fem: Mmmmm! Ell senyala el bol mentre obre la boca però no diu res. Decideixo acabar amb la seva agonia i trec el seu bol de chops quasi ple. Els seus ulls tornen a somriure i diu: “I knew you were joking”. Agafa la primera chop i tot seguit tots ens unim a ell. No en menja més de quatre o cinc, les que té temps abans que s’acabin. Igualment s’ha quedat sense chops.

Sorpresa!

Tot va començar el dijous a la tarda. Com cada setmana tenia un grupet de tres treballadors que estan fent un curs d’esquí de sis setmanes, l’”staff improvement clinic”. Al matí vem estar fent exercicis perquè comencessin a conduir els viratges, i a la tarda em van demanar d’anar a practicar salts i drops. Vem anar al Saddle Basin, on hi ha diversos corredors que són com half pipe naturals. Fins aquí tot bé, que si salt per aquí, salt per allà...fins que enmig d’un salt vaig veure, més o menys allà per on havia d’aterrar, un dels meus alumnes mirant cap a mi amb cara de bastant aterrit. Recordo que estant a l’aire vaig dir alguna cosa com “Go away!!” I també recordo veure’l mirant cap enrere i intentant fent uns passos. Però tampoc no era un salt de cinquanta metres, així que no hi va haver temps per gaire, i sí, vaig aterrar ben bé a sobre seu. El primer pensament que vaig tenir és: “me l’he carregat”. Així que tan aviat com vaig poder respirar vaig preguntar-li si estava bé, i tot i que estava tirat pel terra em va dir que sí. Va ser llavors que vaig començar a notar el cop que presumptament em vaig donar a les costelles amb el seu pal. La culpa va ser en part meva perquè jo era el que estava més amunt que ell i el que vaig saltar, però ell molt intel·ligentment va fer el salt, va frenar, i és va quedar allà mateix a esperar-nos a la resta.

Tot i que el tema era intens més o menys vaig poder baixar cap a la base de l’estació. En Ru, l’alumne que va tenir el plaer de ser esclafat per mi va continuar fent salts tranquil·lament. Per sort no s’havia fet absolutament res. Quan vaig arribar a baix només pensava en anar a casa i passar-me tota la tarda estirat al sofà i anar a dormir ben d’hora per intentar recuperar-me el més aviat possible. Però de camí cap a Wanaka, vaig rebre un missatge al mòbil que deia: “Where do you live? There is a party tonight in your house” Era una equivocació, estava clar, jo no sabia res d’una festa a casa meva. Al arribar a casa el Jan em va explicar que aquella tarda, mentre jo treballava, s’havia decidit democràticament i per majoria absoluta fer una festa a casa nostra sense el consentiment exprés de cap dels habitants.

Així que cap allà les vuit del vespre va començar a arribar gent amb caixes plenes de cerveses entre d’altres. Va venir més de la meitat de l’escola entre altra gent. No sé com ni d’on van aparèixer uns rotuladors permanents que van ser la font d’escenes realment divertides. Tot va començar amb un bigoti a la cara de la Nadia, i des de llavors, al acabar de decorar una cara tots ens posàvem a corejar el nom de qui havia ser la pròxima víctima del rotulador. Amb la broma tots vem acabar amb la cara pintada.

La Nadia, lluint bigoti.

Els bessons Phil i Paul (no, no sé quin és quin), el Tom i jo.

Foto amb uns quants dels presents.

Era la última nit del Sam i el Tim a Wanaka, així que vem aprofitar per acomiadar-los. La gent ja comença a marxar, queden sis setmanes fins que l’estació tanqui però per moments dóna la sensació que això ja es comença a acabar. Amb una mica sort treballaré només tres setmanes més i així en tindré tres per viatjar. Demà suposo que ho sabré més segur.

El Sam (gorro blau) i el Tim (Gorro blanc i braga verda), els dos de Londres, que en principi ja deuen estar allà.

Poc més d’important des de l’últim dia que vaig escriure. Aquesta setmana hem estat fent una mica de training de com esquiar bumps, que a mi em feia molta falta. Ahir dissabte, amb l’altre grup de l’”staff improvement” vem pujar al cim i les meves dues alumnes van fer la seva primera pala de neu verge.

Per cert, que les meves costelles estan més o menys bé. El divendres vaig anar a visitar el metge de l’estació per assegurar-me que no tenia el pulmó perforat o alguna cosa així, i em va dir que tot bé, i que amb una mica de sort no tindria cap costella trencada. Em va dir que si volia em podia fer una radiografia per saber-ho segur, però que em costaria una pasta i que el tractament seria el mateix. Així que aquí estem, amb una mica de mal però bastant suportable.

Powder

Powder, així és com li diuen per aquí a la neu pols, i això és el que hem tingut últimament. Vaig llegir l’altre dia en una pàgina web dedicada a l’esquí que aquesta temporada és la millor dels últims vint anys a Nova Zelanda, i així és en algunes zones, però no a Wanaka i Queenstown. L’altre dia em deia el jefe que tot i no ser una mala temporada a Treble Cone, està per sota de la mitjana pel que fa a neu acumulada. Tot i això, els últimes dies hem tingut unes quantes nevades i Treble Cone amb powder dóna per molt.

El diumenge dia 10 al vespre, després d’estar tot el dia per casa, vaig decidir sortir a córrer una mica. Com que es fa de nit aviat vaig agafar el frontal, i com no, em vaig dirigir cap al camí de la riba del llac. Quan t’allunyes uns metres de les dues illes de cases que componen el centre neuràlgic de Wanaka és fàcil trobar una mica de tranquil·litat, i en poc minuts corrents no sents més que el soroll d’algun ocell i de l’aigua; i sense el frontal veus poc més que les llums de Wanaka, i això només de tornada i de tan en tan. Vaig estar corrent una horeta, amb una pausa entremig per asseure’m una estona a tocar del llac i gaudir del moment. Era de nit i això només em permetia veure poc més que siluetes del paisatge però crec que és una de poques vegades que he pogut escoltar el silenci. Si algun dia sóc famós i m’entrevisten al programa Silenci ja sé quina és la meva imatge de silenci.

La setmana passada vem tornar al “roster” de sis dies treballant per setmana, així que el diumenge és ara el meu dia off i el dilluns tocava pujar altre com a TC. La setmana va començar amb força acció: a primera hora de dilluns vem anar uns quants a veure el sr Bode Miller entrenant eslàlom i de pas vem fer unes passades pel traçat derrapant per allisar-li la pista. És bastant espectacular veure’l esquiar, sobretot perquè té una tècnica que molts diuen que és una mica curiosa i sembla que no acabi de controlar el tema, però d’anar ràpid si que en sap. Amb una mica de sort el podreu veure al proper vídeo, que amb una mica de sort faré. Al matí va tocar treballar una mica, i a la tarda, com que no hi havia gaire feina, el Tim (jefe) ens va proposar de canviar d’esquí a snow i al revés. Uns quants snowboarders es van animar a esquiar però d’esquiadors només jo vaig voler fer snowboard. Així que em vaig passar una parell d’horetes fent classe d’snow amb la Cristina (Àustria), que és companya de l’escola i em va fer de monitora.

En Bode Miller entrenant.

La Cristina i servidor essent intruït en les arts del lliscament lateral.

El dimarts a la tarda tampoc no hi havia feina per a mi, i com que havia nevat una mica vaig anar a fer una mica de fora pista. A Treble Cone hi ha diverses zones fora-pista, de fet ho son la majoria. Fins llavors havia anat a la majoria d’elles més o menys cops però em faltaven la zona Motatapu. És una zona que queda a un dels laterals del telecadira superior, i son un seguit de canals bastant inclinats que acostumen a acumular força neu. L’únic problema que tenen, que alhora és un avantatge, és que de tornada s’ha de caminar una mica de pujada. És un avantatge per que així hi va menys gent, però tot i així, el tema caminar per aconseguir les millors baixades està bastant de moda per aquí. Dels Motatapu chutes només puc dir que increïbles, però difícil d’explicar amb paraules, provaré millor amb una foto.

Motatapu chutes, tot el que veieu és més o menys esquiable, depèn de l’habilitat i la inconsciència. De dalt a baix té uns 400 o 500 metres de desnivell, més del que sembla.

Tot i que ja havia estat nevant una mica aquells dies, els dijous va tornar a fer-ho però aquest cop amb ganes i no va parar fins divendres a primera hora. Al matí del divendres va tocar treballar i tot i que a la tarda ja estava casi tot petat encara quedava alguna cosa per fer. Així que vem anar amb el Tyler a fer una mica el boig buscant roques per saltar (jo principalment mirava) o el que quedava de powder (neu pols). Motatapu chutes, Saddle, Powder Bowl, Hollywood Bowl...va ser una intensa tarda de neu verge i salts més o menys afortunats. Era la segona nevada una mica interessant i va coincidir altre cop amb divendres, dia off del Jan, que no va desaprofitar l’ocasió per passar-se tot el dia snowboardejant powder.

El dijous a la tarda, tornat d’una classe, estava nevant força

Inici de la carretera que porta a TC, el divendres al matí

El Tyler buscant per on saltar, al final ca saltar la roca d’abaix a l’esquerra

Dijous a la nit vem tornar a la casa de les canadenques, que celebraven un doble aniversari, amb uns quants que hi havia per allà vem jugar un joc que els esplaierus segur que sabeu. Cadascú escriu en un paper el nom d’un personatge o objecte conegut, es posen tots en un lloc, es reparteixen a sort i cadascú s’enganxa el seu paper al front sense mirar quin és el seu personatge. Aleshores cadascú ha d’intentar endevinar quin és el seu personatge fent preguntes de resposta sí o no. Com que aquesta gent és una mica rara i jo no tenia molt clar qui és conegut per ells vaig optar per un de força fàcil i vaig escriure “Jesuschrist”. L’afortunat va ser en Nick, un dels supervisors de l’escola, que curiosament té una lleugera semblança a la imatge que la majoria de gent té de “Jesuschrist”: Barba i cabell llarg fins les espatlles. Tothom va començar a riure i no li va fer falta fer cap pregunta per endevinar el personatge, A veure si trobo una foto perquè era força graciós . Per cert, jo era Pamela Anderson, però em va constar molt d’encertar perquè em van respondre que sí a la pregunta de si era una artista!

Aquest últim diumenge off altre cop, però vaig pujar igualment per poder esquiar amb tranquil·litat. Vaig caminar més que esquiar però va valer la pena, algunes pales i corredors realment macos. A primera hora del matí la majoria de zones forapista estaven tancades i constantment se sentien patapums. Eren els pisters dinamitant les parts superiors dels corredors per provocar allaus i que no caiguessin quan hi hagués gent esquiant. Quan vaig anar-hi després vaig comprovar que realment havien fet la feina perquè estava ple de forats força grans a la neu envoltats de pólvora.

Foradet que provoca la dinamita

Per cert, si veieu que les dates que diu al bloc no corresponen amb el que explico no us estranyeu gaire perquè normalment escric a casa i ho penjo el dia següent. A més el bloc està a hora catalana, que és deu hores després de la d’aquí.

Us deixo amb un parell de fotos “enseñando palmito” en resposta a les demandes d’una foto amb l’uniforme de l’escola de Treble Cone. Una és la que us vaig dir del dia que vem anar al cim amb el Jan, que estic senyalant el Mount Aspiring. L’altra és del dissabte, del Matukituki Basin, amb una vista bastant impressionant.

Senyalant el Mount Aspiring des del cim de Treble Cone

A l’”Ski area boundary” del Motatapu Basin

Vista des del Motatapu Basin

Part inferior de l’estació. La pista que fa zig-zag que està més a prop és l’”Easy Rider”, la que baixa recta que està al fons és la “Mainstreet”. La resta...forapista.

Ja torno a ser aquí!

Una altra setmaneta eh. Vejam, vejam...El dilluns passat poc després d’escriure-us vaig sortir a fer una volta amb bici. Aquest cop amb la meva, i vaig anar per un caminet que hi ha a la riba del llac. Vaig sortir de casa amb la idea d’anar a comprar pa a un forn que m’havien dit que tenen pa de veritat (no de motlle o pa-goma) però al final em vaig animar i vaig anar a pedalar una mica.

La meva bicicleta, arriscant-se a punxar les seves precaries cobertes.

A Treble Cone la setmana no ha estat gaire especial, una mica més animadeta que la setmana passada pel que fa a feina, i amb al visita d’en Bode Miller (diria que és l’actual campió del món d’esquí alpí) entre altres. Així que el dimarts a primera hora vem anar amb el Tim Burton (un que treballa a l’escola, no el director de cine, obviament) a veure’l passant portes per Mainstreet (una pista de Treble Cone). Deu ni do com hi va el noi. El vem veure primer a la base de l’estació fent estiraments, i justament darrera seu hi havia 14 parells d’esquís exactament iguals. El nostre poder de deducció ens va portar a pensar que un per a cada baixada, “quién pudiera”...
El dimecres vem sortir uns quants i ens el vem trobar rodejat de tot de rosses no naturals (sí, aquí també n’hi ha d’aquestes). El Jan va plantar-se davant seu i mentre deia “sorry” el va apartar per passar entre ell i les mateixes direcció de la barra.

Si no recordo malament, va ser el mateix dimecres que vem dir d’anar a fer una mica d’slacklining tornant de TC. Feia molt que no hi anàvem i em va quedar clar que he de practicar més que se m’està oblidant el poc que sabia. El cas és que tot anant cap allà vaig sentir parlar català, i no em vaig poder estar de saludar. Era una família de Giona fent un viatget per Australia i Nova Zelanda. Poc després em vaig trobar tres barcelonins al cibercafé on vaig normalment. Sis catalans en un dia! Trencant les estadístiques eh...

Més coses interessants...Ahir dissabte al vespre va haver-hi una altra festa per a l’staff de TC. Festa de disfresses amb menjar i beguda de gratis, ueeee!! Jo feia un parell de dies que no em trobava molt bé i vaig pensar seriosament de no anar però al final sí que m’hi vaig presentar, tot i que sense disfressa. Avui ja estic millor, no us preocupéssiu. Que em passava? Res, alguna cosa similar a un refredat que, després d’una intensa investigació, ja n’he trobat les causes: primer la rasca que ha fet aquests últims dies a TC, i segon...vosaltres mateixos podeu veure la foto.

Gel a l’interior de la finestra de la meva habitació. A escassos dos pams d’on està el meu cap mentre dormo.

El Radim, de la República Txeca, disfressat de...no ho tinc molt clar.

El Jan a la festa

Els meus alumnes de l’”staff imporvement clinic”, que són treballadors de TC

L’altre dia estava buscant per internet algun programa que em permetés editar amb el Premiere els vídeos que fa la meva càmera per tal de penjar alguna cosa i així podeu veure una mica més del que hi ha per aquí. El cas és que durant la meva cerca vaig aconseguir tots els virus que encara eren “falti”, i ara ja els tinc la col·lecció sencera. Vaig aconseguir el programa que necessitava però vaig haver de començar a buscar antivirus i coses per l’estil. Finalment he aconseguit ajuntar uns quants dels vídeos tot i que l’ordinador està tan ralentitzat que amb prou feines veia el que feia però ja fa més o menys el fet. Atenció si esteu embarassats, preneu medicació o teniu vertic, doncs la majoria de vídeos son panoràmiques de 360 o 180 graus i el tema es va movent bastant. Ja sabeu, per mostrar el màxim estalviant el màxim de memòria...Si en faig un altre intentaré que hi hagi alguna escena una mica més estàtica. Aquí el teniu:

See you!!