DIari d'un campervanista: North South Island

26 de stembre

M’ho prenc amb calma i em llevo ben bé a les deu. Em dutxo altre cop, esmorzo, netejo una mica la furgo i a la carretera. Avui el pla és anar a veure les Punakaiki Rocks. Estan a tocar de la carretera, i pertanyen al Paparoa National Park. Son unes roques amb formes capritxoses amb fins estrats molt marcats,Vull fer alguna cosa més per la zona i em decideixo a fer una excursioneta que comença seguint la riba del Pororari River i que més tard canvia a la vall del costat tot seguint el Punakaiki River. L’entorn del Pororari River és molt maco, però a l’arribar a l’altre vall em trobo amb un petit problema: per poder seguir he de creuar el riu, i dissortadament no ho puc fer amb un salt. Em trec les sabatilles, m’arremango els pantalons i endavant. L’aigua està molt freda, i cada cop m’enfonso més, sobretot a la part central, on el riu té més força. Uns passos més i el creu-ho.

Les Punakaiki Rocks

Pororari River

En acabar segueixo cap al nord direcció Westport. Uns quilòmetres abans em desvio per anar a veure una colònia de foques. Ja n’he vist moltes però sempre fa gràcia. Les d’avui fan el mateix que totes les altres: prendre el sol.

Segueixo encara més cap al nord fins a Ngakawau (nom raro fins i tot per ser maorí). Hi arribo cap a les sis, i això vol dir que tinc menys d’una hora de llum. Aquí hi ha un track que segueix el recorregut que feia un antic tren que utilitzaven per transportar coure des de les mines fins al poble. Diuen que és un dels millors tracks ja que conjuga història i natura. El track sencer marca sis hores anar i tornar, i dues i mitja fent només la primera meitat. Calculo que si vaig corrent puc fer la primera meitat (que sembla ser que és la més maca) en menys d’una hora. Agafo el frontal i a córrer. El camí realment segueix el recorregut de l’antic tren, ja que en la major part vaig corrents entre les vies. Al principi la vegetació em tapa la vista, però més tard puc veure l’engorjat on estic, esculpit pel Ngakawau River. Com en tot recorregut ferroviari que es presti, aquí també hi ha ponts i túnels, cosa que em fa agrair haver agafat el frontal. Arribo a les Mangatini Falls i poc després al Watson’s Mill on hi ha un cobert i algunes màquines que devien fer servir aleshores . És impressionant com en pocs minuts corrents pots sentir-te fàcilment perdut enmig del no res. He començat des d’un poble a la platja i en pocs minuts el paisatge canvia amb un caràcter realment alpí i com de costum més sol que un mussol. Cada cop hi ha menys llum, així que faig una ràpida ullada a la zona i cap avall altre cop.

Mangatini Falls

Torno cap a Westport, on aprofito per comprar una mica de menjar i carregar benzina i ara cap a l’est. Ja és totalment fosc, així que faig uns quilòmetres i aviat començo a buscar un lloc per dormir. Passo diversos pobles que només tenen el cartell d’entrada i el de sortida, no sóc capaç de veure ni les llums d’alguna casa. Finalment paro en una clariana del bosc al costat de la carretera on hi ha una autocaravana.

27 de setembre

Avui el dia també es lleva bastant ennuvolat, i aviat comença a plovisquejar. Continuo direcció a l’est cap al Nelson Lakes National Park. Hi vaig per pujar al Mount Robert, just davant del Rotoiti Lake. El bosc que hi havia a la falda de la muntanya es va cremar accidentalment el 1887, i s’ha cremat més cops posteriorment i intencionada per fer servir el vessant com a zona de pastura. Actualment però s’està intentant reforestar la muntanya.

La pràctica de cremar els boscos ha estat una cosa bastant habitual a Nova Zelanda. Des dels maoris fa més de 1000 anys, fins als europeus els darrers segles. És un dels motius que algunes de les zones del país estiguin ben pelades.

Abans de començar a caminar truco per reservar el ferry per creuar a l’illa nord. M’han dit que és molt maco si pots veure la sortida del sol des del vaixell, i reservo per a les 5:45 del matí, que és justament quan comença a clarejar.

Vaig cap amunt per un camí que puja pel lateral dret de la cara nord, i la intenció és baixar després per un que va pel lateral esquerra. Tot i que ara no plou, com més m’acosto al cim, més dolenta és la visibilitat, i més fort bufa el vent. Aviat hi arribo i sense ni parar vaig cap avall agafant l’altre camí. Al cap de pocs metres caminant els núvols cedeixen, i puc veure uns metres al meu voltant. Decideixo tornar al cim i continuar una mica més enllà per l’aresta abans de baixar. Sé que aresta enllà hi ha una petita estació d’esquí i m’agradaria veure-la. A l’aresta el vent és increïblement fort i he de girar el cap per poder respirar bé. Arribo a l’estació i me n’alegro d’haver estat treballant a Treble Cone, ja que és realment petita i sóc incapaç de veure-hi remuntadors. Torno cap al Mount Robert, i ara sí, vaig cap avall. Suposo que és pel vent i la poca visibilitat, però tot i ser maco, el lloc no em sembla espectacular. Cotxe i cap al Nord.

El Rotoiti Lake i el poble de Sant Arnoud bainat des del Mount Robert.

Travesso valls i muntanyes cap a Motueka, un poble molt a prop del la costa nord. Hi paro una estona i entre d’altres coses m’assabento que avui dormiré una hora menys, ja que aquesta nit s’avança el rellotge una hora. El que fa la herència britànica. Seguidament vaig direcció cap a l’Abel Tasman National Park, on passaré el dia demà. Encara no són les set de la tarda i no és ni de nit, i tot just sortir del poble em para la policia.

-Good night

-Good night- responc mentre veig que m’acosta un aparatet a la cara.

-Say your name and where you are from- Ah, deu ser una gravadora, què moderns. Dic el meu nom i que sóc de Barcelona.

-Oh, Barcelona!-diu tot mirant-se la gravadora, que en pocs segons fa un pip.

-No alcohol, you can go on.

Vaja, era un alcoholílemtre, o com es digui. El meu primer control d’alcoholèmia a les antípodes, ueee! Segueixo fins a Marahau, una de les entrades del Park. La carretera corre a tocar del mar, i a l’altra banda hi ha tot de cases. A tot arreu hi ha cartells que diu: No camping or overnight parking. Uhm, la idea era dormir per aquí però no hi ha manera de trobar un lloc que m’agradi i legal. Per ara satisfaré la gana i ja veure després on dormo. Paro a un lloc on hi ha una taula amb uns bancs, on arriba la llum de les cases del voltat, i que està envoltat de gespa i a tres metres escassos de l’aigua del mar. Vaja, que és el lloc ideal per menjar-me l’entrepà de tonyina que estic fent. Sopo i dono una volta més pel poble. Res, me’n vaig de Marahau i dormo en una esplanada que hi ha en una corba de la carretera.

28 de setembre

La botzina d’un cotxe em desperta a quarts de vuit i veig com el sol s’escola per entre les cortines. En marxa. Torno a Marahau i decideixo que vull veure l’altra punta de l’Abel Tasman Park més que el lloc on estic. Tot i que aquest és el parc nacional més petit de Nova Zelanda, he de fer quasi cent quilòmetres per anar on vull, i no estem parlant precisament d’autopistes en línia recta no. Acabo arribant a Totaranui, el meu camp base d’avui, ben bé a les dotze del migdia. Tot i que no és d’hora m’agafa la son, i decideixo fer una migdiada aquí, que és el lloc que més s’assembla a una platja paradisíaca de tots els llocs que mai he estat. Ui, aquesta frase m’ha quedat una mica rara, i fàcil que seria dir-la en anglès. Mai hauria pensat que diria això. Faig una migdia d’aquelles contundents, d’una horeta, i després de dinar em disposo a caminar. Tot posant-me les bambes descobreixo que els mosquits s’estan aficionant a picar els meus peus en particular. Ja fa dies que ells i jo tenim les nostres diferències però la cosa està anat massa lluny. Sembla que estiguin fent una competició a veure quin peu rep més picades. Per ara la cosa està sis a l’esquerra per quatre al dret, però alguna cosa em diu que això no acabarà així.

Avui decideixo anar de “dominguero”, així que bec molta aigua abans de sortir i només agafo les ulleres de sol, la càmera i l’impermeable. L’Abel Tasman és un parc nacional situat en un cap que s’endinsa cap al mar, i la principal gràcia és que és un gran bosc verge que arriba fins al mar. El camí que agafo avui és part d’un Great Walk que es pot fer en tres. quatre o cinc dies, i que travessa tot el parc. Jo només faré la que diuen que és la millor etapa i així ja em faig la idea. Després de caminar prop d’una hora per dins el bosc arribo a la Anapai Bay, que és una gran platja amb sorra daurada, com a totes les platges del parc. La ressegueixo i passo per un seguit de platges i cales alternant amb trams de bosc. Per fer-se una idea, és una mica com la Costa Brava però sense cotxes, ni cases, ni gent ni res més que no sigui natura.

Una cala de la Anapai Bay amb una foca posando.

Després d’unes quatre hores vagant entre platges i boscos torno al cotxe, i després de desfer el camí que he fet aquest matí fins a Tataranui, poso rumb cap a Picton. Per la carretera veig diversos cartells que donen consells als conductors. La veritat és que alguns tenen força gràcia. N’hi ha un que fa un joc de paraules, alguna cosa així com “drink, DrIvE”. Un altre que es un velocímetre i que a partir de 100 Km/h apareix $110, $120, $130 (la velocitat màxima aquí és 100). Un altre que diu 100 Km/h is not a target, drive to the conditions. I tot i que m’ho passo molt bé llegint els cartells també n’hi ha un que diu: Feeling sleepy? Take a break. I això faig, paro a dormir just passat Havelock.

Cartell drink DrIvE

29 de setembre

Avui és el meu últim dia a l’illa sud i tinc pensat passar-lo a la zona dels Malborough Sounds. Són tot de penínsules, illes i fiords que estan al nord-est de l’illa nord. La idea és pujar al Mount Stokes, que està entre el Pelorus i el Queen Charlotte Sound. M’he de desviar altre cop uns cent quilòmetres, i el trajecte inclou moltes corbes, algunes d’elles sense asfaltar. Tot i que el dia no ha començat especialment assolellat, tinc esperances de que vagi millorant, però a mig camí comença a ploure, i quan arribo on comença el camí, el vent i la pluja són realment forts. Espero una llarga estona, i després de dues hores veig que no millorarà, així que desfaig el camí i vaig cap a Picton, on demà agafo el ferry per passar a l’illa nord. Està plovent i no tinc ganes de passar-me tota la tarda tancat a la furgo, així que avui dormiré a un Motorcamp. Vaig a un de la cadena Top 10, però aprenent dels meus errors, abans que res pregunto el preu. Fa uns dies vaig dormir en un d’aquesta cadena, i tot i que estan molt bé em van cobrar $36 per aparcar el cotxe a dins (em vaig venjar estant-me a la dutxa una llarga estona). La senyora, molt simpàtica, em diu que $16, i de seguida tanquem el tracte.

El Pelorous Sound, poc abans que comenci a ploure.

Vaig cap a dins i aparco al lloc que m’han assignat, i no sé com m’ho faig però, tot i ser ben pla, la camper queda inclinada. Ho noto quan estic ja estirat, i la mandra em venç i així es queda.

Kiwi TV 4

Diari d’un campervanista: Mount Aspiring, West Coast, Arthur’s Pass

20 de setembre

Avui em dono el plaer de dormir una mica més i em llevo a les 9. Probablement ha esta la meva penúltima nit a Wanaka. Vaig al menjador i mentre esmorzo arriba la Cindy, la germana del Lloyd. Avui tots dos marxen de Wanaka, així que m’acomiado d’ells i vaig cap al poble a fer algunes coses que tinc pendents. Més tard agafo la campervan i vaig cap al Mount Aspiring National Park. Aquest parc nacional és molt gran, però el Mount Aspiring, el cim que li dóna el nom, està relativament a prop de Wanaka, en la mateixa direcció de Treble Cone. Trigo quasi dues hores en arribar. Els primers quilòmetres són per carretera asfaltada, però després és una pista que sovint és travessada per rius que s’han de creuar. Arribo al pàrquing i em trobo tot de cotxes. És el primer cop que veig gaire gent en algun dels llocs que he anat (10-12 cotxes). Potser encara em trobaré gent pel camí.

Des d’on estic hi ha dos tracks principals. Un que va al Aspiring Hut, des d’on representa que es pot veure el Mount Aspiring, i un altre que va al peu del Rob Roy Glacier. Deicideixo anar al Aspiring Hut tot i que no descarto el Rob Roy si hi ha temps. El camí va seguint el Mtukituki River al llarg de la vall i, contra els meus pronòstics, no em trobo més que vaques i bens en els deu quilòmetres que hi ha fins el refugi. El Mount Aspiring està tapat pels núvols i no el puc veure. Tot i que l’he vist més d’una vegada des del cim de Treble Cone, em feia gràcia veure’l des de prop. Sovint l’anomenen el Cerví del sud.

El Rob Roy Glacier des del track que va a l’Aspiring Hut

Torno cap a baix, i aquest cop si que em trobo tres persones que van a fer nit al refugi. He començat a caminar a les deu passades i arribo a l’inici del track que va al Rob Roy a les dues. Des d’aquí puc entreveure la glacera i fàcilment em decideixo a pujar. Només començar em trobo tres joves que baixen, i amb la expressió de la seva cara veig que pensen: què fa aquest a aquestes hores? Probablement tenen raó i vaig una mica tard, així que vaig per feina. Al tornar a casa sopo amb el Jan i una ampolla de vi, és la meva última nit a Wanaka! Aquesta nit ens han convidat a una festa de diversa gent que se’n va. Em faria gràcia anar-hi per acomiadar-me també, però m’he adormit mentre em dutxava i decideixo passar les meves últimes hores a Wanaka amb el que ha estat el meu llit, que de fet és amb qui més hores he passat aquest hivern (estiu), sens dubte.

21 de setembre

Avui també em llevo força tard. Han estat cinc dies intensos i necessitava descansar. Esmorzo, netejo la furgo, hi carrego esquís, pals i botes, faig proves de distribució...Després de dinar m’acomiado del Jan i cap a la carretera altre cop direcció al Haast Pass i a la West Coast. Aviat es posa a ploure, i tan bon punt em canso de conduir paro, sopo i a dormir.

Skyline del Haast Pass

22 de setembre

Avui la idea és anar al Brewster Hut, un track que comença prop del punt més alt que hi ha a la carretera que va de Wanaka a Haast, el Haast Pass. Tot just començar a caminar em trobo un riu, i veig el camí que segueix a l’altra riba, uns vint metres més enllà. Penso en creuar-lo, però després de tocar l’aigua i consultar els meus genolls, canvio d’idea. He estat caminant molt últimament, i em noto els genolls força carregats. Així que un dia de descans no ens anirà malament, que els necessitaré fer servir molt els pròxims dies.

Segueixo ruta cap a la West Coast. Com que m’he llevat molt d’hora amb al intenció de caminar, paro a fer una migdiada a la riba del llac Paringa. Abans però, em cruspeixo un parell de paquets de noodles. El lloc és molt maco, però no se m’havia acudit pensar que tot els mosquits de la zona voldrien acompanyar-me en el meu viatge i em passo tota la tarda intentant matar els que han aconseguit entrar a dins de la furgo.

Poc abans de que es faci fosc arribo al poble del Fox Glacier i vaig a veure’l. Després vaig cap al llac Matheson, que diuen que en dies clars i sense vent reflexa el Mount Cook a les seves aigües. De totes maneres hi arribo massa tard quan ja és quasi fosc, així que em quedo a dormir allà mateix per estar preparat demà per veure l’espectacle.

Part inferior del Fox Glacier

23 de setembre

Ha esta tota la nit plovent, i segueix fent-ho quan sona el despertador a les 7. Segueixo dormint mirant de tan en tan per la finestra a veure si el tema millora una mica, però no hi ha sort. Finalment em llevo i torno cap el poble del Fox Glacier. Intento assabentar-me de la previsió per demà i les notícies no són bones, en principi s’esperen tempestes per als pròxims dos dies. Tot i això decideixo quedar-me per la zona fins demà a veure com evoluciona. A mitja tarda vaig cap al poble del Franz Joseph Glacier, que està a uns vint quilòmetres. En arribar busco algun lloc on aparcar per instal·lar-me i passar la nit, però tots els llocs que pinten bé tenen un cartell que diu explícitament: no camping. Està plovent molt, molt fort, amb llamps i trons, així que em sembla que puc quedar-me igualment que no em vindran a dir res. Sopo, miro 21 Blackjack i a dormir.

24 de setembre

Les set altre cop. Corro la cortina i sorpresa! No només no plou sinó que veig alguns rajos de sol. Ràpidament em poso en marxa i faig un planning. La previsió per avui eren tempestes, així que el bon temps pot durar escassos minuts. Molt bé, aniré a veure el Franz Joseph Glacier, si continua sense ploure després tornaré al llac Matheson i si la sort continua tornaré aquí i pujaré el Alex Knob Peak que queda a un lateral del Franz Joseph Glacier i la vista ha de ser esplèndida. Vaig a la glacera, faig el walk fins a un parell de look outs, tot bé. Vaig al Matheson Lake i el vorejo. Només puc entreveure el Mount Cook reflexant-se a les seves aigües però ja és més del que m’esperava.

El Mount Cook envoltat de núvols reflexat al Matheson Lake

Torno, i tot i que veig l’Alex Knob Peak cobert per núvols i boira em decideixo a pujar. En principi són vuit hores anar i tornar, però per l’experiència que tinc amb els temps puc fer-ho amb una mica més de la meitat del temps. Com que encara em noto els genolls, agafo els pals d’esquiar per fer-los servir mentre camino, que m’alleujaran una mica la baixada. Començo a pujar i de seguida començo a patir els efectes del temporal dels darrers dies. El camí està tallat en moltes ocasions per arbres, que en alguns casos són realment grossos. Per variar penso que estic sol a la muntanya, i més tenint les condicions del camí. Porto una hora llarga pujant quan comença a ploure-nevar i al cap de poc veig un noi que baixa. Li pregunto que tal està al cim, però em diu que no ha arribat a dalt, que ha fet mitja volta quan ha començat a ploure. Segueixo pujant, i al cap d’una hora més sóc a dalt. Sé que la vista des d’aquí és impressionant pel que m’han explicat, però no puc veure que un centenar de metres enllà. Al cim però, em trobo un parell de Keas (la única espècie de lloro alpí que existeix) que també estan bastant cansats del mal temps, i acordem fer una dansa ancestral per allunyar els núvols. Jo no sé gaire els passos, i segons entenc es necessiten ales per fer-la ja que no paren de volar, així que em quedo mirant i enregistro el moment. Sembla però que la dansa no té efecte, si més no immediat, i baixo. A mig camí però, el cel comença a obrir-se, i des d’una clariana del bosc per el qual discorre el camí, puc veure la glacera sencera.

El Franz Joseph Glacier baixant del Alex Knob Peak

Un Kea sobrevolant l’Alex Knob Peak

Segueixo conduint direcció cap al nord, i en fer-se fosc paro a fer nit. La meva casa està avui a Ross.

25 de setembre

El despertador sona avui a les 6. M’espera un dia complet i vull aprofitar-lo. De totes maneres la mandra pot amb mi i no em llevo fins un quart de set. Ross, el poble on he dormit, és un poble d’herència minera. A principis de segle hi havia tot de gent que buscava or i ara està tot ple d’atractius històrics. Aquí les coses de principis de segle XX ja tenen un alt interès històric, com una església romànica o un dolmen podria tenir-ne a Europa. Faig un passeig al poble seguint el Water Race, que suposo que és la infraestructura que feien servir per portar aigua als llocs on buscaven or. Però d’interessant només veig el cementiri, una reconstrucció d’una casa i poc més. La conclusió seria: no vingueu a Nova Zelanda només per veure això. Així que a seguir la ruta. Avui toca anar al Arthur’s Pass National Park, i m’he de desviar uns 80 quilòmetres per anar-hi. L’Arthur Pass és el punt més alt d’una carretera que travessa d’oest a est, des de Kumara fins a Chistchurch.

El dia segueix radiant, i la idea és pujar a l’Avalanche Peak. Va ser una bona idea ahir fer servir els pals. Els genolls estan realment millor, ara són els braços els que estan carregats. Tot i així torno agafar els pals i cap amunt. En principi anar i tornar són vuit hores altre cop, uns 1200 metres de desnivell.

He llegit que el camí és bastant inclinat però ni de bon tros m’espero el que em trobo, ja que sovint he d’anar grimpant. Millor, més entretingut, En una hora arribo a mig camí, però comença a aparèixer la neu, que m’alenteix molt. Vaig amb bambes i amb pantalons de xandall, i es fa difícil no mullar-se. Intento anar sortejant la neu o anar per la cara sud (aquí la vessat freda és la sud), on està més dura. Als últims dos-cents metres la neu és bastant abundant, i començo a entendre el perquè del nom. Vaig per el camí que considero més segur, però no puc deixar de pensar en el culen-bajen que faré de baixada. Arribo al cim. Uau! Realment poc núvols i puc veure tot el voltant. Especialment destacable el Mt Rolleston, que queda a l’oest, i té la seva pròpia glacera. Gaudeixo uns minuts del cim i cap a baix. Torno a pensar en el culen-bajen que faré, quan recordo el que he llegit a la ressenya. Literalment diu: “walkers can descend Scotts Track, which is slightly longer, but gentler on the knees”. Difícil desició...culen-bajen o genolls? Opto per conservar els meus genolls i agafo el Scotts Track, i la veritat és que no tinc ocasió de penedir-me’n. El camí va seguint una aresta, des de la qual tinc permanentment una vista increïble. Des del cim he vist una cascada a l’altra banda de la vall, i de tornada decideixo investigar com anar-hi. Està a només mitja hora caminant i el seu nom es Devils Falls. Uau, vaig cap allà a observar els seus 130 metres de caiguda vertical.

Un saltamartí i jo mirant bocabadats el paisatge camí de l'Avalanche Peak

El Mount Rolleston des de l’Avalnche Peak

Les Devils Falls

Torno cap a la costa oest, a Greymouth. Avui tinc pensat dormir en una espècie de càmping. Necessito una dutxa, avastir-me d’aigua i gaudir de diversos plaers que a vegades la civilització pot aportar.

kiwi TV episodi 3: Roadtrip

Diari d’un campervanista: Mount Cook, costa est i costa sud

Les dues últimes setmanes de setembre, que van ser les dues últimes que vaig treballar, no van tenir gaire d’interessant. La primera va fer força mal temps i va ploure a Treble Cone. Així doncs, poca feina i cada cop menys gent. S’acostava el dia 14, i tocava començar a pensar que fer durant les meves tres últimes setmanes a Nova Zelanda.

La primera opció que vaig contemplar va ser viatjar fent autoestop i dormint a hostels. Semblava la millor opció, però després de mirar les alternatives vaig decidir llogar una campervan; una furgoneta amb un llit a la part dels passatgers i del maleter. Estic pagant menys de quinze euros per dia i tinc llit, transport i puc anar més o menys on vull.

El dia 14 va arribar, el 15 em vaig dedicar a fer les maletes i el 16 cap Queenstown a buscar la campervan. Aquí va començar el meu Roadtrip. Cada dia he anat escrivint unes línies sobre el que he anat fent, les dels primers dies:

16 de setembre

Són les nou del matí i vaig cap a agafar l’autobús per anar a Queenstown. En una hora arribem a l’aeroport, prop d’on està el lloguer. Faig el papeleo i em donen les claus. M’acomodo al seient, poso la clau, encenc el motor i...On està el canvi de marxes? Ostres, és automàtica! Demano ajuda a una simpàtica dependenta, i després d’unes lliçons pràctiques poso rumb cap a Wanaka. Arribo a Wanaka, passo per casa, agafo les coses, faig una mica de shopping em poso en camí cap al meu primer destí, el Mount Cook National Park.

De camí tot molt bé, no hi ha incidents conduint per l’esquerra, la furgo molt fàcil de portar (de fet força avorrit) i el dia i el paisatge magnífics. A pocs quilòmetres per arribar es comença a tapar i veig tot de núvols que cobreixen el lloc al que em dirigeixo. Arribo ja de nit, aparco al costat de dues campervans més, un sopar ràpid i a dormir.

El llac i el Mount Cook des de l’entrada de la vall

17 de setembre

Són les 6:30 del matí i el despertador comença a sonar. Corro la finestra del sostre i veig que està plovent. Poso el despertador de nou a les 7:30 però continua plovent. 8:30, 9:30, 11:00...Encara plou però decideixo posar-me en marxa igualment.

Com que el temps no és gaire estable, decideixo fer el Hooker Valley track, un camí que amb una hora et porta al llac terminal del Hooker Glacier, al peu del Mount Cook. El Mount Cook (3754), és el pic més alt de Nova Zelanda, i ja que logísticament és una mica difícil de pujar-hi, com a mínim m’agradaria veure’l. I tot i que el temps va millorant i ja només plou a estones i lleugerament, hi ha tot de núvols envoltant el lloc on suposadament està el cim. Faig una mica de temps vorejant el llac i decideixo tornar.

Des del mateix lloc surt un altre track en direcció oposada que porta als Sealy Tarns, dos petits llacs des d’on diuen que hi ha bona vista del Mt Cook. Començo a pujar, pujar i pujar, sense veure res que sembli dos llacs. Al principi el camí va grimpant entre vegetació però fa estona que camino sobre neu tot seguint la traça d’uns esquís de muntanya. Cada cop m’enfonso més a la neu, se m’estan congelant els peus i les mans, s’està fent tard i els llacs no apareixen per enlloc. De camí però, he pogut entreveure el Mount Cook, així que em dono per satisfet i després de lligar-me el gore-tex al cul baixo fent culen-bajen. Arribant altre cop al camí, on s’acabava la neu, veig dos petits bassals i un cartell que diu: Sealy Tarns.

Decideixo acabar el dia fent uns quants quilòmetres i anar a passar la nit al llac Teapo. Abans però, em desvio cap al Tasman Valley des d’on puc gaudir de precioses vistes. Marxant del Mount Cook National Park els núvols abandonen definitivament el cim, i per fi el puc gaudir mirant pel retrovisor.

La unió del Tasman i el Hooke valley des de l’aresta de la Sealy Range

18 de setembre

El despertador sona altre cop a les 6:30 i no plou. Bon Senyal. Agafo una poma i me la menjo mentre faig un curt passeig per la riba del llac Teapo. Representa que normalment el Mount Cook es reflexa al llac i que és molt maco, però tot i que no plou, els núvols cobreixen el cel i poc puc veure. Faig una mica de temps voltant per la zona (Church of the Good Shepherd), i veient que el tema segueix igual continuo el camí cap a la costa est.

La costa est en teoria no és tan espectacular com la oest pel que fa al paisatge, però té l’al·licient de que amb una mica de sort pots veure diversa fauna salvatge. Així que el meu nou objectiu és veure pingüins.

El primer destí és Oamaru. Vaig a un mirador a la Bushy Beach on suposadament hi viu una colònia. M’hi estic una estona però no tinc gaires esperances de veure’ls ja que es veu que la millor hora és a primera hora al matí a última de la tarda. Baixo a la platja i veig un pedrusco que es mou. Ei, si és una foca!

Una foca dormint a la Bushy Beach

Segueixo camí cap al sud. No he vist pingüins però hi haurà més ocasions. La següent parada és Moeraki on hi ha els Moeraki boulders, unes roques esfèriques que estan enmig de la platja. Segueixo cap a Shag Point, on hi ha una altra colònia de pingüins, però només hi ha més foques prenent el sol.

Jo saltant als Moeraki boulders

Continuo cap al sud fins a Dunedin i allà em desvio cap a la península d’Otago, on hi ha una platja, la Sandfly Bay, que vull veure. Torna a mig ploure i fa moltíssim vent. Em poso l’impermeable i les sandàlies i em poso en camí. Al començament del track hi ha uns panells on explica que a la platja sovint hi ha foques i lleons marins, i que s’ha de vigilar amb els últims ja que, al contrari de les foques, els lleons no tenen por del humans i que poden atacar-los. Va bé saber-ho, intentaré recordar-ho. També diu que a quaranta minuts caminant hi ha un amagatall des d’on es poden veure pingüins. Són vora les quatre, així que puc ser allà a l’hora ideal per veure’ls.

Panoràmica de la Sandfly Bay

Baixo cap a la platja i veig molts lleons marins o foques. Estan repartits per la platja que vull travessar per anar al mirador. Sé que no m’he d’acostar massa als lleons marins però no tinc n’idea de quin és quin. Els vaig sortejant com puc, preguntant si són lleons o foques però no responen. El màxim que aconsegueixo és que algun em tiri el seu alè, experiència que no us recomano. Arribo per fi a l’amagatall i em disposo a esperar per veure els pingüins. Passen els minuts i no apareixen. Mentrestant llegeixo uns cartells que hi ha a l’amagatall, on hi ha uns dibuixos de lleons marins i foques. És veu que les foques tenen el morro punxegut, i els lleons més gruixut. Va bé saber-ho ara que ja estic aquí. Com a mínim serà útil per a la tornada.

Com que els pingüins continuen sense aparèixer, vaig a fer una volta ja que el lloc s’ho val i hi ha un track que continua. Torno al cap de mitja hora, espero una llarga estona més i res. No puc deixar d’imaginar-me els pingüins amagats en alguna roca o darrera la vegetació rient-se de mi. Són les sis, plou, fa molt vent i es fa fosc, així que torno corrents sortejant lleons i foques.

En quinze minuts arribo al lloc on he deixat la campervan, trec la càmera de fer fotos de la butxaca, i veig que tot i estar apagada l’objectiu està obert. L’encenc i a la pantalla hi diu: Error objetivo. Reiniciar cámara. I tot seguit s’apaga. No!! No em puc quedar sense càmera! Aviat descobreixo el motiu de l’averia: amb el vent tot de sorra ha entrat a l’objectiu i ha quedat encallat i destapat. No sé com es reinicia la càmera però em disposo a descobrir-ho. Agafo un ganivet i trec tota la sorra que puc de l’objectiu. Continua sense funcionar, desmunto la carcassa i segueixo traient sorra. Provo un altre cop i miraculosament torna a funcionar. Uee!!

Torno a Dunedin per la Highcliff Road (vaya si és high el cliff) i segueixo conduint cap al sud una hora llarga després de travessar la ciutat. Arribo a Milton i paro en una benzinera per preguntar on puc trobar un cybercafé ja que necessito posar crèdit al mòbil. El noi em diu que allà res, que he d’anar al town.

-I on està el town?- pregunto.
-El town és Dunedin.
-Què? He de fer quasi 100 quilòmetres de tornada per trobar connexió a internet?
-Cap a on vas?- Em diu el noi.
-Cap al sud.
-Suposo que a Invercargill pots trobar-ne algun.
-Però si està a més de tres hores d’aquí!

Paso al pla B: encenc l’ordinador i em poso a donar voltes pel poble amb el cotxe buscant alguna connexió wireless. Totes les que vaig trobant estan encriptades fins que al passar prop del que sembla un motel en trobo una que no ho està. Una ratlleta, massa dèbil, segueixo avançant. Dues ratlletes...Intento conectar-me però en cara és massa dèbil. De cop veig pel retrovisor un cotxe que ve cap a mi molt despresa fent llums. Es para al meu darrera. Penso que és la poli, però no té sirena i el cotxe és vermell. Accelero i el cotxe em segueix a dos pams amb les llums apagades. Ara fa llargues i posa els quatre intermitents. Buf, m’ha tocat el xungo del poble. Surto de Milton i el cotxe gira a l’últim carrer i el perdo de vista. Arribo a la conclusió que algú s’ha cansat de veure’m voltant pels tranquils carrers del poble parant cada dos metres fent ves a saber què.

19 de setembre

El despertador sona a les 7:00 en una àrea de descans prop de Milton. Segueixo cap al sud i aviat em desvio cal a la Nugget Point, la meva última esperança de veure pingüins. Vaig cap a la Roaring Bay on hi ha un altre dels mítics amagatalls des dels que veure pingüins. Espero durant un quart d’hora, però tenint en compte l’experiència d’ahir, aviat me’n canso i desisteixo. Estic a punt d’anar-me’n quan veig aparèixer un cap negre i blanc entre uns matolls. Un pingüí!! Fa uns saltirons tot baixant cap a la platja, mira a banda i banda i torna a pujar per desaparèixer altre cop entre la vegetació. Vaig després al final de la Nugget Point on hi ha una far i un mirador i torno cap al cotxe.

La taca blanca i negra del centre de la foto és un pingüí

Nugget Point

Pròxima parada al Catlins Forest Park, on faig un track que va seguint el riu del mateix nom. Estic caminant/corrents durant quasi quatre hores i durant tot aquest temps no em trobo absolutament ningú. El lloc és molt maco. És un bosc molt frondós, i el camí va travessat el riu de tant en tant amb uns ponts metàl·lics molt divertits.

Jo a un dels ponts que travessen el Catlins River

Un altre dels ponts

Catlins forest

A la tarda vaig a veure les Purakanui Falls i segueixo la carretera direcció a Invercargill, i més tard cap al nord a passar el meu últim dia a Wanaka.

elskiwisijo capitol 2

Kiwi TV

Iepa!! Com alguns veu veure, fa unes setmanes vaig penjar un vídeo amb algunes imatges que vaig anar gravant durant els primers dies que vaig passar a Nova Zelanda. Doncs bé, tot l’equip dels kiwisijo.blogspot.com (que som jo, el kiwi que surt a la foto i els de recanvi) estem orgullosos d’anunciar-vos que en breu podreu veure aquí mateix el segon capítol d’aquesta sèrie de vídeos que molt probablement acabi aquí, però que us permetrà veure una mica més del país en el que estic i de la meva vida a Wanaka i voltants. Si algú es va perdre el capítol pilot el podeu veure a: www.youtube.com/bringuiton

Així doncs, fins d’aquí molt poc.