Sorpresa!

Tot va començar el dijous a la tarda. Com cada setmana tenia un grupet de tres treballadors que estan fent un curs d’esquí de sis setmanes, l’”staff improvement clinic”. Al matí vem estar fent exercicis perquè comencessin a conduir els viratges, i a la tarda em van demanar d’anar a practicar salts i drops. Vem anar al Saddle Basin, on hi ha diversos corredors que són com half pipe naturals. Fins aquí tot bé, que si salt per aquí, salt per allà...fins que enmig d’un salt vaig veure, més o menys allà per on havia d’aterrar, un dels meus alumnes mirant cap a mi amb cara de bastant aterrit. Recordo que estant a l’aire vaig dir alguna cosa com “Go away!!” I també recordo veure’l mirant cap enrere i intentant fent uns passos. Però tampoc no era un salt de cinquanta metres, així que no hi va haver temps per gaire, i sí, vaig aterrar ben bé a sobre seu. El primer pensament que vaig tenir és: “me l’he carregat”. Així que tan aviat com vaig poder respirar vaig preguntar-li si estava bé, i tot i que estava tirat pel terra em va dir que sí. Va ser llavors que vaig començar a notar el cop que presumptament em vaig donar a les costelles amb el seu pal. La culpa va ser en part meva perquè jo era el que estava més amunt que ell i el que vaig saltar, però ell molt intel·ligentment va fer el salt, va frenar, i és va quedar allà mateix a esperar-nos a la resta.

Tot i que el tema era intens més o menys vaig poder baixar cap a la base de l’estació. En Ru, l’alumne que va tenir el plaer de ser esclafat per mi va continuar fent salts tranquil·lament. Per sort no s’havia fet absolutament res. Quan vaig arribar a baix només pensava en anar a casa i passar-me tota la tarda estirat al sofà i anar a dormir ben d’hora per intentar recuperar-me el més aviat possible. Però de camí cap a Wanaka, vaig rebre un missatge al mòbil que deia: “Where do you live? There is a party tonight in your house” Era una equivocació, estava clar, jo no sabia res d’una festa a casa meva. Al arribar a casa el Jan em va explicar que aquella tarda, mentre jo treballava, s’havia decidit democràticament i per majoria absoluta fer una festa a casa nostra sense el consentiment exprés de cap dels habitants.

Així que cap allà les vuit del vespre va començar a arribar gent amb caixes plenes de cerveses entre d’altres. Va venir més de la meitat de l’escola entre altra gent. No sé com ni d’on van aparèixer uns rotuladors permanents que van ser la font d’escenes realment divertides. Tot va començar amb un bigoti a la cara de la Nadia, i des de llavors, al acabar de decorar una cara tots ens posàvem a corejar el nom de qui havia ser la pròxima víctima del rotulador. Amb la broma tots vem acabar amb la cara pintada.

La Nadia, lluint bigoti.

Els bessons Phil i Paul (no, no sé quin és quin), el Tom i jo.

Foto amb uns quants dels presents.

Era la última nit del Sam i el Tim a Wanaka, així que vem aprofitar per acomiadar-los. La gent ja comença a marxar, queden sis setmanes fins que l’estació tanqui però per moments dóna la sensació que això ja es comença a acabar. Amb una mica sort treballaré només tres setmanes més i així en tindré tres per viatjar. Demà suposo que ho sabré més segur.

El Sam (gorro blau) i el Tim (Gorro blanc i braga verda), els dos de Londres, que en principi ja deuen estar allà.

Poc més d’important des de l’últim dia que vaig escriure. Aquesta setmana hem estat fent una mica de training de com esquiar bumps, que a mi em feia molta falta. Ahir dissabte, amb l’altre grup de l’”staff improvement” vem pujar al cim i les meves dues alumnes van fer la seva primera pala de neu verge.

Per cert, que les meves costelles estan més o menys bé. El divendres vaig anar a visitar el metge de l’estació per assegurar-me que no tenia el pulmó perforat o alguna cosa així, i em va dir que tot bé, i que amb una mica de sort no tindria cap costella trencada. Em va dir que si volia em podia fer una radiografia per saber-ho segur, però que em costaria una pasta i que el tractament seria el mateix. Així que aquí estem, amb una mica de mal però bastant suportable.