Estimats fans i fantes…primer de tot disculpar-me per aquesta breu absència virtual. Han estat ben bé tres setmanes sense donar senyals de vida, però no us preocupeu que no ha passat res. Simplement entre una cosa i altra no he tingut gaire temps per escriure.
A veure, que faci memòria...
El diumenge 6 era el meu primer dia off ja que vaig començar a treballar el divendres anterior. Al dia següent començaven les vacances escolars, cosa que vol dir moooolta gent a l’estació. Aquella setmana vaig tenir un grup de marrecs amb molt bon nivell. Traduït, una setmana sencera esquiant sense parar, massa bonic per durar gaire. El divendres festa d’aniversari del Bjorn (suís) i la Nadia (UK) a casa seva. Està a uns 25 minuts caminant del centre del poble, així que vem anar amb les nostres flamants bicicletes, l’únic problema es que plovia considerablement...
La Grace, del grup de la primera setmana
El diumenge 6 el meu segon dia off. Durant el dia poc més que dormir, descansar i llegir i a la nit una altra festa d’aniversari a “casa” de l’Arnaud”, un francès que està per aquí. Dic casa perquè viu en una rulot una mica decrèpita que està al jardí d’un backpacker que es diu “Purple Cow”, que li cedeixen els propietaris a canvi de netejar la cuina del backpacker cada nit. Com que el Jan no va venir no tinc fotos però es fàcil d’explicar. Un foc en un bidó metàl·lic, amb tot de gent provinent d’arreu del mon parlant al voltant i bevent o menjant alguna de les coses que cadascú havia portat. A destacar una espècie de sushi i un altre cosa que van portar uns japonesos que era considerablement millor al que vaig fer jo uns dies abans.
Finalment el dimarts 15 ens vem traslladar a la nostra nova casa el Lloyd, el Jan i jo. Una habitació amb llit de matrimoni i una amb dos individuals. Ens vem jugar la individual a sorts i el Lloyd va ser l’afortunat. Té gràcia perquè el Jan i jo ens vem passar més de dues setmanes buscant casa i arriba el Lloyd i es queda amb el llit de matrimoni. Dos dies després vem fer una petita festeta a casa aprofitant que era l’aniversari del Jan que vem acabar més tard en un local que està a un carrer de casa.
Jo a la meva habitació
El Lloyd, jo i el Jan just abans de menjar-nos el que veieu acompanyats per la Cristina i el Joel
Algunes fotos de la festa que vem fer a casa. i algunes fotos de Treble Cone i de casa sense festa.
Aquella setmana a Treble Cone no va començar especialment bé per a mi. El dilluns vaig tenir l’honor de tenir un grup de nens d’entre 3 i 7 anys que es posaven els esquís per primera vegada i que tenien una estranya propensió a plorar. Si ja es difícil calmar en català un nen que està plorant imagineu-vos tenir dos nens de tres anys plorant dient alguna cosa totalment incomprensible i cinc “munchkins” més desperdigats la majoria d’ells a terra i intentar solventar-ho tot en anglès. El dimarts más de lo mismo tot i que el grupet va decréixer fins a 3 nens. A partir de llavors el tema va millorar, dimecres classes privades de nivell (una d’elles una senyora de 50 anys amb uns esquís que un d’ells feia com els dos meus d’ample que volia poder anar més ràpid que el seu fill per fora pista i pels bumps) i el dijous dues germanes de 16 i 17 anys que també baixaven per tot arreu. La tarda del dijous no hi havia feina així que vem aprofitar amb la Broni per fer un petit intercanvi. Ella va agafar uns esquís del lloguer i jo un snowboard. Era divertida l’estampa perquè jo intentava ensenyar a esquiar a la Broni anant amb snowboard i ella m’intentava ensenyar a mi anant amb esquís. El dissabte vaig tornar a tenir un dels tresanyerus que havia tingut a principis de setmana però ara amb les habilitats considerablement millorades. Just després de dinar quan agafàvem el telearrastre em va dir que necessitava anar al lavabo altre cop. Vem fer una baixada i mentre jo arreplegava els esquís ell va anar-hi corrents. Quan vaig arribar me’l vaig trobar plorant, massa tard. Un d’aquells moments en que et cagues una mica en tot, però el destí va voler que només sortir del lavabo ens trobéssim els seus pares, germanes, cosins i tiets. Després del “em sap greu, no em arribat a temps...” i tot la pesca se’l van emportar per canviar-lo i em vaig quedar parlant amb les seves germanes i cosins que eren realment divertits. Per acabar, després de ben bé una hora, un parell de baixades amb la seva família per la easy rider.
El diumenge 20 s’acabaven les vacances escolars, cosa que vol dir baixada de feina i dos dies off a la setmana per als instructors, en el meu cas diumenge i dilluns. Però el dilluns 21 arribava a Wanaka la meva germana i el seu novio, així que vaig canviar els meus dies off per poder estar amb ells. El diumenge a la nit (18:30) hi havia la “thanks party” organitzada per l’estació per agrair-nos l’esforç durant les vacances escolars. I per agrair-ho cada treballador estava convidat a dos gerres de cervesa. Jo vaig arribar una mica molt tard i em vaig perdre la birra de gratis. Ohhhh. Només arribar però, va començar a sonar l’alarma d’incendis, van parar la música, van encendre els llums, van arribar els bombers...es veu que algú havia encès una cigarreta a l’interior. Una de les coses bones que tenen aquí es que no es pot fumar als bars. Si ho fas ja veieu què passa...
El dimarts vem anar a Queenstown amb la Cristina i el Joel i el dimecres cap a Milford Sound en una excursió amb autocar d’aquelles de parada-foto i anar fent. El lloc força impactant, és un fiord envoltat de muntanyes amb desnivells directes fins al mar de qüasi 2000 metres. Volteta amb un petit vaixell pel fiord i tornada amb autocar cap a Queenstown. Al dia següent vem passar el matí a Queenstown i a la tarda cap a Wanaka altre cop. Allà vem anar al Puzzling World, on hi ha un laberint força gran i una exposició amb il·lusions òptiques diverses. Després sopar de pa amb tomàquet i truita a casa amb el Jan i el Lloyd i cap al cinema Paradiso a veure Indiana Jones. El cinema també curiós. En comptes de butaques té tot de sofàs repartits per la sala i també i ha un cotxe des del que també pots veure la pel·lícula. A part totes les parets del cinema, bar i lavabos estan cobertes de pòsters de pelis.
La Cris, el Joel i jo davant del llac de Queenstown
Panoràmica de Milford Sound amb el Mitre Peak al centre.
El Joel i la Cris navegant per Milford
La Cris i jo al barquitu que ens va portar a donar una volta per Milford
Jo perdut enmig del laberint del Puzzling World de Wanaka
El Joel i la Cris, amb problemes de dimensions
El Lloyd, el Jan, el Joel i jo al cinema Pradiso apunt per veure Indiana Jones
El divendres el Joel i la Cristina marxaven ja de Wanaka així que em vaig acomiadar d’ells a les 7:30 i cap a trobar la furgoneta per anar a treballar. Ahir dissabte vaig fer classe a dues noies que treballen a Treble Cone que fan l”’Staff improvement clinic” que consisteix 4 hores de classe durant sis dissabtes.
La veritat es que treballant els dies no donen per gaire i entres en una rutina de llevar-se, esmorzar, treballar, dutxa, comprar, sopar i dormir que es va repetint i que algun dia es veu alterada amb alguna que altre festeta. Per cert, cosa important!! Fa com uns dies vaig acabar el llibre que estava llegint que em va regalar la Mireia i vaig decidir llegir en anglès. Buscava alguna cosa més aviat fàcil però en una tenda de segona mà vaig veure Àngels i Dimonis del Dan Brown per 8 dòlars (menys de 4 euros), i amb ell estic. El vocabulari és intens però es va fent i ja començo a poder llegir alguna pàgina sencera sense haver de fer ús del diccionari.
Bé nois, m’acomiado de tots vosaltres desitjant altre cop que l’estiu us estigui anant bé. Intentaré no tardar tant en escriure altra vegada, a veure si ho compleixo.
A veure, que faci memòria...
El diumenge 6 era el meu primer dia off ja que vaig començar a treballar el divendres anterior. Al dia següent començaven les vacances escolars, cosa que vol dir moooolta gent a l’estació. Aquella setmana vaig tenir un grup de marrecs amb molt bon nivell. Traduït, una setmana sencera esquiant sense parar, massa bonic per durar gaire. El divendres festa d’aniversari del Bjorn (suís) i la Nadia (UK) a casa seva. Està a uns 25 minuts caminant del centre del poble, així que vem anar amb les nostres flamants bicicletes, l’únic problema es que plovia considerablement...
La Grace, del grup de la primera setmanaEl diumenge 6 el meu segon dia off. Durant el dia poc més que dormir, descansar i llegir i a la nit una altra festa d’aniversari a “casa” de l’Arnaud”, un francès que està per aquí. Dic casa perquè viu en una rulot una mica decrèpita que està al jardí d’un backpacker que es diu “Purple Cow”, que li cedeixen els propietaris a canvi de netejar la cuina del backpacker cada nit. Com que el Jan no va venir no tinc fotos però es fàcil d’explicar. Un foc en un bidó metàl·lic, amb tot de gent provinent d’arreu del mon parlant al voltant i bevent o menjant alguna de les coses que cadascú havia portat. A destacar una espècie de sushi i un altre cosa que van portar uns japonesos que era considerablement millor al que vaig fer jo uns dies abans.
Finalment el dimarts 15 ens vem traslladar a la nostra nova casa el Lloyd, el Jan i jo. Una habitació amb llit de matrimoni i una amb dos individuals. Ens vem jugar la individual a sorts i el Lloyd va ser l’afortunat. Té gràcia perquè el Jan i jo ens vem passar més de dues setmanes buscant casa i arriba el Lloyd i es queda amb el llit de matrimoni. Dos dies després vem fer una petita festeta a casa aprofitant que era l’aniversari del Jan que vem acabar més tard en un local que està a un carrer de casa.
Jo a la meva habitació
El Lloyd, jo i el Jan just abans de menjar-nos el que veieu acompanyats per la Cristina i el JoelAlgunes fotos de la festa que vem fer a casa. i algunes fotos de Treble Cone i de casa sense festa.
Aquella setmana a Treble Cone no va començar especialment bé per a mi. El dilluns vaig tenir l’honor de tenir un grup de nens d’entre 3 i 7 anys que es posaven els esquís per primera vegada i que tenien una estranya propensió a plorar. Si ja es difícil calmar en català un nen que està plorant imagineu-vos tenir dos nens de tres anys plorant dient alguna cosa totalment incomprensible i cinc “munchkins” més desperdigats la majoria d’ells a terra i intentar solventar-ho tot en anglès. El dimarts más de lo mismo tot i que el grupet va decréixer fins a 3 nens. A partir de llavors el tema va millorar, dimecres classes privades de nivell (una d’elles una senyora de 50 anys amb uns esquís que un d’ells feia com els dos meus d’ample que volia poder anar més ràpid que el seu fill per fora pista i pels bumps) i el dijous dues germanes de 16 i 17 anys que també baixaven per tot arreu. La tarda del dijous no hi havia feina així que vem aprofitar amb la Broni per fer un petit intercanvi. Ella va agafar uns esquís del lloguer i jo un snowboard. Era divertida l’estampa perquè jo intentava ensenyar a esquiar a la Broni anant amb snowboard i ella m’intentava ensenyar a mi anant amb esquís. El dissabte vaig tornar a tenir un dels tresanyerus que havia tingut a principis de setmana però ara amb les habilitats considerablement millorades. Just després de dinar quan agafàvem el telearrastre em va dir que necessitava anar al lavabo altre cop. Vem fer una baixada i mentre jo arreplegava els esquís ell va anar-hi corrents. Quan vaig arribar me’l vaig trobar plorant, massa tard. Un d’aquells moments en que et cagues una mica en tot, però el destí va voler que només sortir del lavabo ens trobéssim els seus pares, germanes, cosins i tiets. Després del “em sap greu, no em arribat a temps...” i tot la pesca se’l van emportar per canviar-lo i em vaig quedar parlant amb les seves germanes i cosins que eren realment divertits. Per acabar, després de ben bé una hora, un parell de baixades amb la seva família per la easy rider.
El diumenge 20 s’acabaven les vacances escolars, cosa que vol dir baixada de feina i dos dies off a la setmana per als instructors, en el meu cas diumenge i dilluns. Però el dilluns 21 arribava a Wanaka la meva germana i el seu novio, així que vaig canviar els meus dies off per poder estar amb ells. El diumenge a la nit (18:30) hi havia la “thanks party” organitzada per l’estació per agrair-nos l’esforç durant les vacances escolars. I per agrair-ho cada treballador estava convidat a dos gerres de cervesa. Jo vaig arribar una mica molt tard i em vaig perdre la birra de gratis. Ohhhh. Només arribar però, va començar a sonar l’alarma d’incendis, van parar la música, van encendre els llums, van arribar els bombers...es veu que algú havia encès una cigarreta a l’interior. Una de les coses bones que tenen aquí es que no es pot fumar als bars. Si ho fas ja veieu què passa...
El dimarts vem anar a Queenstown amb la Cristina i el Joel i el dimecres cap a Milford Sound en una excursió amb autocar d’aquelles de parada-foto i anar fent. El lloc força impactant, és un fiord envoltat de muntanyes amb desnivells directes fins al mar de qüasi 2000 metres. Volteta amb un petit vaixell pel fiord i tornada amb autocar cap a Queenstown. Al dia següent vem passar el matí a Queenstown i a la tarda cap a Wanaka altre cop. Allà vem anar al Puzzling World, on hi ha un laberint força gran i una exposició amb il·lusions òptiques diverses. Després sopar de pa amb tomàquet i truita a casa amb el Jan i el Lloyd i cap al cinema Paradiso a veure Indiana Jones. El cinema també curiós. En comptes de butaques té tot de sofàs repartits per la sala i també i ha un cotxe des del que també pots veure la pel·lícula. A part totes les parets del cinema, bar i lavabos estan cobertes de pòsters de pelis.
La Cris, el Joel i jo davant del llac de Queenstown
Panoràmica de Milford Sound amb el Mitre Peak al centre.
El Joel i la Cris navegant per Milford
La Cris i jo al barquitu que ens va portar a donar una volta per Milford
Jo perdut enmig del laberint del Puzzling World de Wanaka
El Joel i la Cris, amb problemes de dimensions
El Lloyd, el Jan, el Joel i jo al cinema Pradiso apunt per veure Indiana JonesEl divendres el Joel i la Cristina marxaven ja de Wanaka així que em vaig acomiadar d’ells a les 7:30 i cap a trobar la furgoneta per anar a treballar. Ahir dissabte vaig fer classe a dues noies que treballen a Treble Cone que fan l”’Staff improvement clinic” que consisteix 4 hores de classe durant sis dissabtes.
La veritat es que treballant els dies no donen per gaire i entres en una rutina de llevar-se, esmorzar, treballar, dutxa, comprar, sopar i dormir que es va repetint i que algun dia es veu alterada amb alguna que altre festeta. Per cert, cosa important!! Fa com uns dies vaig acabar el llibre que estava llegint que em va regalar la Mireia i vaig decidir llegir en anglès. Buscava alguna cosa més aviat fàcil però en una tenda de segona mà vaig veure Àngels i Dimonis del Dan Brown per 8 dòlars (menys de 4 euros), i amb ell estic. El vocabulari és intens però es va fent i ja començo a poder llegir alguna pàgina sencera sense haver de fer ús del diccionari.
Bé nois, m’acomiado de tots vosaltres desitjant altre cop que l’estiu us estigui anant bé. Intentaré no tardar tant en escriure altra vegada, a veure si ho compleixo.
6 comentarios:
Mare de Deu Senyor! Quina parrafada! Ja m'ho llegire despres, quan sigui a casa... Nomes dir-te que Treble Cone, bruuuuuutaaaaal!
Un abrac des de Polonia (el pais, no el programa) i a seguir gaudint-ne!
Quin crack! Treballar amb nens kamikaces i tenir temps per treballar! Malegro que vagis coneixent lilla sud! LLastima el fred...sort q el menda esta pel carib! jejeje
Cuidat i segueix amb la teva aventura! ens veiem aviat!
Marc
jolin, quina enveja...
no deixis d'escriure!! ;)
Ei David! el meu primer comentari al bloc!(és que sóc vergonyós de mena, però després d'haver perdut la noció del temps mentre llegia, he decidit deixar empremta per donar fe que et llegeixo...)
Resumeixes molt, però el niño melón té raó... jeje, sort de les fotos!!
Vaia passada de cinema, no? Comodissim!
Hi ha pomes per Treble Cone??
Cuida't molt!
Salut!
Quines fotos més xules, eh???
Ha estat guai compartir uns dies amb tu. Ara que ja tornem a estar a l'hemisferi nord, ens fas una enveja... És realment una passada de país! Ens falten paraules per descriure tanta bellesa!!! Gràcies per haver pres tan bona decisió! Com tu dius, t'haurem d'estar eternament agraïts. Je, je...
Me ha encantado el cine! Bueno de las fotos de paisajes ni hablo pq la envidia me corroe por dentro...
Espero que sigas disfrutando la aventura y sigas escribiendola por aqui.
Con los niños y el inglés... puf! q la fuerza te acompañe! parece otro idioma nuevo!
Publicar un comentario