DIari d'un campervanista: North South Island

26 de stembre

M’ho prenc amb calma i em llevo ben bé a les deu. Em dutxo altre cop, esmorzo, netejo una mica la furgo i a la carretera. Avui el pla és anar a veure les Punakaiki Rocks. Estan a tocar de la carretera, i pertanyen al Paparoa National Park. Son unes roques amb formes capritxoses amb fins estrats molt marcats,Vull fer alguna cosa més per la zona i em decideixo a fer una excursioneta que comença seguint la riba del Pororari River i que més tard canvia a la vall del costat tot seguint el Punakaiki River. L’entorn del Pororari River és molt maco, però a l’arribar a l’altre vall em trobo amb un petit problema: per poder seguir he de creuar el riu, i dissortadament no ho puc fer amb un salt. Em trec les sabatilles, m’arremango els pantalons i endavant. L’aigua està molt freda, i cada cop m’enfonso més, sobretot a la part central, on el riu té més força. Uns passos més i el creu-ho.

Les Punakaiki Rocks

Pororari River

En acabar segueixo cap al nord direcció Westport. Uns quilòmetres abans em desvio per anar a veure una colònia de foques. Ja n’he vist moltes però sempre fa gràcia. Les d’avui fan el mateix que totes les altres: prendre el sol.

Segueixo encara més cap al nord fins a Ngakawau (nom raro fins i tot per ser maorí). Hi arribo cap a les sis, i això vol dir que tinc menys d’una hora de llum. Aquí hi ha un track que segueix el recorregut que feia un antic tren que utilitzaven per transportar coure des de les mines fins al poble. Diuen que és un dels millors tracks ja que conjuga història i natura. El track sencer marca sis hores anar i tornar, i dues i mitja fent només la primera meitat. Calculo que si vaig corrent puc fer la primera meitat (que sembla ser que és la més maca) en menys d’una hora. Agafo el frontal i a córrer. El camí realment segueix el recorregut de l’antic tren, ja que en la major part vaig corrents entre les vies. Al principi la vegetació em tapa la vista, però més tard puc veure l’engorjat on estic, esculpit pel Ngakawau River. Com en tot recorregut ferroviari que es presti, aquí també hi ha ponts i túnels, cosa que em fa agrair haver agafat el frontal. Arribo a les Mangatini Falls i poc després al Watson’s Mill on hi ha un cobert i algunes màquines que devien fer servir aleshores . És impressionant com en pocs minuts corrents pots sentir-te fàcilment perdut enmig del no res. He començat des d’un poble a la platja i en pocs minuts el paisatge canvia amb un caràcter realment alpí i com de costum més sol que un mussol. Cada cop hi ha menys llum, així que faig una ràpida ullada a la zona i cap avall altre cop.

Mangatini Falls

Torno cap a Westport, on aprofito per comprar una mica de menjar i carregar benzina i ara cap a l’est. Ja és totalment fosc, així que faig uns quilòmetres i aviat començo a buscar un lloc per dormir. Passo diversos pobles que només tenen el cartell d’entrada i el de sortida, no sóc capaç de veure ni les llums d’alguna casa. Finalment paro en una clariana del bosc al costat de la carretera on hi ha una autocaravana.

27 de setembre

Avui el dia també es lleva bastant ennuvolat, i aviat comença a plovisquejar. Continuo direcció a l’est cap al Nelson Lakes National Park. Hi vaig per pujar al Mount Robert, just davant del Rotoiti Lake. El bosc que hi havia a la falda de la muntanya es va cremar accidentalment el 1887, i s’ha cremat més cops posteriorment i intencionada per fer servir el vessant com a zona de pastura. Actualment però s’està intentant reforestar la muntanya.

La pràctica de cremar els boscos ha estat una cosa bastant habitual a Nova Zelanda. Des dels maoris fa més de 1000 anys, fins als europeus els darrers segles. És un dels motius que algunes de les zones del país estiguin ben pelades.

Abans de començar a caminar truco per reservar el ferry per creuar a l’illa nord. M’han dit que és molt maco si pots veure la sortida del sol des del vaixell, i reservo per a les 5:45 del matí, que és justament quan comença a clarejar.

Vaig cap amunt per un camí que puja pel lateral dret de la cara nord, i la intenció és baixar després per un que va pel lateral esquerra. Tot i que ara no plou, com més m’acosto al cim, més dolenta és la visibilitat, i més fort bufa el vent. Aviat hi arribo i sense ni parar vaig cap avall agafant l’altre camí. Al cap de pocs metres caminant els núvols cedeixen, i puc veure uns metres al meu voltant. Decideixo tornar al cim i continuar una mica més enllà per l’aresta abans de baixar. Sé que aresta enllà hi ha una petita estació d’esquí i m’agradaria veure-la. A l’aresta el vent és increïblement fort i he de girar el cap per poder respirar bé. Arribo a l’estació i me n’alegro d’haver estat treballant a Treble Cone, ja que és realment petita i sóc incapaç de veure-hi remuntadors. Torno cap al Mount Robert, i ara sí, vaig cap avall. Suposo que és pel vent i la poca visibilitat, però tot i ser maco, el lloc no em sembla espectacular. Cotxe i cap al Nord.

El Rotoiti Lake i el poble de Sant Arnoud bainat des del Mount Robert.

Travesso valls i muntanyes cap a Motueka, un poble molt a prop del la costa nord. Hi paro una estona i entre d’altres coses m’assabento que avui dormiré una hora menys, ja que aquesta nit s’avança el rellotge una hora. El que fa la herència britànica. Seguidament vaig direcció cap a l’Abel Tasman National Park, on passaré el dia demà. Encara no són les set de la tarda i no és ni de nit, i tot just sortir del poble em para la policia.

-Good night

-Good night- responc mentre veig que m’acosta un aparatet a la cara.

-Say your name and where you are from- Ah, deu ser una gravadora, què moderns. Dic el meu nom i que sóc de Barcelona.

-Oh, Barcelona!-diu tot mirant-se la gravadora, que en pocs segons fa un pip.

-No alcohol, you can go on.

Vaja, era un alcoholílemtre, o com es digui. El meu primer control d’alcoholèmia a les antípodes, ueee! Segueixo fins a Marahau, una de les entrades del Park. La carretera corre a tocar del mar, i a l’altra banda hi ha tot de cases. A tot arreu hi ha cartells que diu: No camping or overnight parking. Uhm, la idea era dormir per aquí però no hi ha manera de trobar un lloc que m’agradi i legal. Per ara satisfaré la gana i ja veure després on dormo. Paro a un lloc on hi ha una taula amb uns bancs, on arriba la llum de les cases del voltat, i que està envoltat de gespa i a tres metres escassos de l’aigua del mar. Vaja, que és el lloc ideal per menjar-me l’entrepà de tonyina que estic fent. Sopo i dono una volta més pel poble. Res, me’n vaig de Marahau i dormo en una esplanada que hi ha en una corba de la carretera.

28 de setembre

La botzina d’un cotxe em desperta a quarts de vuit i veig com el sol s’escola per entre les cortines. En marxa. Torno a Marahau i decideixo que vull veure l’altra punta de l’Abel Tasman Park més que el lloc on estic. Tot i que aquest és el parc nacional més petit de Nova Zelanda, he de fer quasi cent quilòmetres per anar on vull, i no estem parlant precisament d’autopistes en línia recta no. Acabo arribant a Totaranui, el meu camp base d’avui, ben bé a les dotze del migdia. Tot i que no és d’hora m’agafa la son, i decideixo fer una migdiada aquí, que és el lloc que més s’assembla a una platja paradisíaca de tots els llocs que mai he estat. Ui, aquesta frase m’ha quedat una mica rara, i fàcil que seria dir-la en anglès. Mai hauria pensat que diria això. Faig una migdia d’aquelles contundents, d’una horeta, i després de dinar em disposo a caminar. Tot posant-me les bambes descobreixo que els mosquits s’estan aficionant a picar els meus peus en particular. Ja fa dies que ells i jo tenim les nostres diferències però la cosa està anat massa lluny. Sembla que estiguin fent una competició a veure quin peu rep més picades. Per ara la cosa està sis a l’esquerra per quatre al dret, però alguna cosa em diu que això no acabarà així.

Avui decideixo anar de “dominguero”, així que bec molta aigua abans de sortir i només agafo les ulleres de sol, la càmera i l’impermeable. L’Abel Tasman és un parc nacional situat en un cap que s’endinsa cap al mar, i la principal gràcia és que és un gran bosc verge que arriba fins al mar. El camí que agafo avui és part d’un Great Walk que es pot fer en tres. quatre o cinc dies, i que travessa tot el parc. Jo només faré la que diuen que és la millor etapa i així ja em faig la idea. Després de caminar prop d’una hora per dins el bosc arribo a la Anapai Bay, que és una gran platja amb sorra daurada, com a totes les platges del parc. La ressegueixo i passo per un seguit de platges i cales alternant amb trams de bosc. Per fer-se una idea, és una mica com la Costa Brava però sense cotxes, ni cases, ni gent ni res més que no sigui natura.

Una cala de la Anapai Bay amb una foca posando.

Després d’unes quatre hores vagant entre platges i boscos torno al cotxe, i després de desfer el camí que he fet aquest matí fins a Tataranui, poso rumb cap a Picton. Per la carretera veig diversos cartells que donen consells als conductors. La veritat és que alguns tenen força gràcia. N’hi ha un que fa un joc de paraules, alguna cosa així com “drink, DrIvE”. Un altre que es un velocímetre i que a partir de 100 Km/h apareix $110, $120, $130 (la velocitat màxima aquí és 100). Un altre que diu 100 Km/h is not a target, drive to the conditions. I tot i que m’ho passo molt bé llegint els cartells també n’hi ha un que diu: Feeling sleepy? Take a break. I això faig, paro a dormir just passat Havelock.

Cartell drink DrIvE

29 de setembre

Avui és el meu últim dia a l’illa sud i tinc pensat passar-lo a la zona dels Malborough Sounds. Són tot de penínsules, illes i fiords que estan al nord-est de l’illa nord. La idea és pujar al Mount Stokes, que està entre el Pelorus i el Queen Charlotte Sound. M’he de desviar altre cop uns cent quilòmetres, i el trajecte inclou moltes corbes, algunes d’elles sense asfaltar. Tot i que el dia no ha començat especialment assolellat, tinc esperances de que vagi millorant, però a mig camí comença a ploure, i quan arribo on comença el camí, el vent i la pluja són realment forts. Espero una llarga estona, i després de dues hores veig que no millorarà, així que desfaig el camí i vaig cap a Picton, on demà agafo el ferry per passar a l’illa nord. Està plovent i no tinc ganes de passar-me tota la tarda tancat a la furgo, així que avui dormiré a un Motorcamp. Vaig a un de la cadena Top 10, però aprenent dels meus errors, abans que res pregunto el preu. Fa uns dies vaig dormir en un d’aquesta cadena, i tot i que estan molt bé em van cobrar $36 per aparcar el cotxe a dins (em vaig venjar estant-me a la dutxa una llarga estona). La senyora, molt simpàtica, em diu que $16, i de seguida tanquem el tracte.

El Pelorous Sound, poc abans que comenci a ploure.

Vaig cap a dins i aparco al lloc que m’han assignat, i no sé com m’ho faig però, tot i ser ben pla, la camper queda inclinada. Ho noto quan estic ja estirat, i la mandra em venç i així es queda.

Kiwi TV 4