Chops

Dilluns, 25 d'agost de 2008

De tan en tan fem una reunió de departament. És més una formalitat que cap altra cosa perquè no parlem de res gaire important, però va bé per fer una mica de pinya, i sabem que després anirem directament a algun bar. Avui toca el Mint bar. És un bar nou al pis de baix d’un backpacker que van inaugurar fa un més llarg. Avui és l’aniversari de la Birgit i convida a una ronda de cervesa amb unes quantes gerres. Vint-i-dos anys. Qui m’havia de dir que tan aviat enyoraria ser el “petit”. I no és pas la més jove. Abunden els vint o vint-i-un.

Ja de per sí em costa entendre certa gent parlant anglès, però quan l’alcohol abunda es fa quasi impossible, així que em dedico a robar els gorros de les nenes maques. Semblava una bona idea però decideixen venjar-se de mi fent-me pessigolles i la meva costella està deixant anar tot d’improperis sobre la meva lucidesa.

El Jan demana un bol de patates fregides i com que tarden una mica bastant en portar-lo se’n va a fumar. Abans però em fa responsable del seu tresor mentre em dona el 20. Acaba de sortir a fora del bar quan veig a una cambrera amb un bol de “chops” buscant un número. Li ensenyo el 20 i em dóna el bol. Tothom al meu voltant es mira les “chops” amb desig i comença el ataque y derribo a les mateixes. No! Sóc el responsable de les chops i no puc fallar. Començo a picar mans però són masses, la força no funcionarà. Penso en fer alguna gracieta, algun comentari enginyós, però el meu anglès i la cervesa que m’he pres no s’acaben d’entendre. No, no, no...les chops estan minvant ràpidament. Ja ho tinc: agafo un bol vuit que hi ha a una taula del costat, tiro una mica de ketchup i l’escampo un mica. Agafo el bol de chops del Jan i l’amago, i seguidament proposo als meus “contertulians” de fer-li una broma al Jan; que es pensi que ens hem menjat les...Tots hi estan d’acord i m’ajuden a amagar-les mentre vigilen que el Jan no arribi. Un parell de minuts i veiem que entra. S’acosta a la taula amb el seu somriure perpetu que s’accentua proporcionalment amb el nivell d'alcohol consumit. Veu el bol buit i tot i que no deixa de somriure els seus ulls s’obren força desmesuradament. Nosaltres ens estem llepant els dits mentre fem: Mmmmm! Ell senyala el bol mentre obre la boca però no diu res. Decideixo acabar amb la seva agonia i trec el seu bol de chops quasi ple. Els seus ulls tornen a somriure i diu: “I knew you were joking”. Agafa la primera chop i tot seguit tots ens unim a ell. No en menja més de quatre o cinc, les que té temps abans que s’acabin. Igualment s’ha quedat sense chops.

Sorpresa!

Tot va començar el dijous a la tarda. Com cada setmana tenia un grupet de tres treballadors que estan fent un curs d’esquí de sis setmanes, l’”staff improvement clinic”. Al matí vem estar fent exercicis perquè comencessin a conduir els viratges, i a la tarda em van demanar d’anar a practicar salts i drops. Vem anar al Saddle Basin, on hi ha diversos corredors que són com half pipe naturals. Fins aquí tot bé, que si salt per aquí, salt per allà...fins que enmig d’un salt vaig veure, més o menys allà per on havia d’aterrar, un dels meus alumnes mirant cap a mi amb cara de bastant aterrit. Recordo que estant a l’aire vaig dir alguna cosa com “Go away!!” I també recordo veure’l mirant cap enrere i intentant fent uns passos. Però tampoc no era un salt de cinquanta metres, així que no hi va haver temps per gaire, i sí, vaig aterrar ben bé a sobre seu. El primer pensament que vaig tenir és: “me l’he carregat”. Així que tan aviat com vaig poder respirar vaig preguntar-li si estava bé, i tot i que estava tirat pel terra em va dir que sí. Va ser llavors que vaig començar a notar el cop que presumptament em vaig donar a les costelles amb el seu pal. La culpa va ser en part meva perquè jo era el que estava més amunt que ell i el que vaig saltar, però ell molt intel·ligentment va fer el salt, va frenar, i és va quedar allà mateix a esperar-nos a la resta.

Tot i que el tema era intens més o menys vaig poder baixar cap a la base de l’estació. En Ru, l’alumne que va tenir el plaer de ser esclafat per mi va continuar fent salts tranquil·lament. Per sort no s’havia fet absolutament res. Quan vaig arribar a baix només pensava en anar a casa i passar-me tota la tarda estirat al sofà i anar a dormir ben d’hora per intentar recuperar-me el més aviat possible. Però de camí cap a Wanaka, vaig rebre un missatge al mòbil que deia: “Where do you live? There is a party tonight in your house” Era una equivocació, estava clar, jo no sabia res d’una festa a casa meva. Al arribar a casa el Jan em va explicar que aquella tarda, mentre jo treballava, s’havia decidit democràticament i per majoria absoluta fer una festa a casa nostra sense el consentiment exprés de cap dels habitants.

Així que cap allà les vuit del vespre va començar a arribar gent amb caixes plenes de cerveses entre d’altres. Va venir més de la meitat de l’escola entre altra gent. No sé com ni d’on van aparèixer uns rotuladors permanents que van ser la font d’escenes realment divertides. Tot va començar amb un bigoti a la cara de la Nadia, i des de llavors, al acabar de decorar una cara tots ens posàvem a corejar el nom de qui havia ser la pròxima víctima del rotulador. Amb la broma tots vem acabar amb la cara pintada.

La Nadia, lluint bigoti.

Els bessons Phil i Paul (no, no sé quin és quin), el Tom i jo.

Foto amb uns quants dels presents.

Era la última nit del Sam i el Tim a Wanaka, així que vem aprofitar per acomiadar-los. La gent ja comença a marxar, queden sis setmanes fins que l’estació tanqui però per moments dóna la sensació que això ja es comença a acabar. Amb una mica sort treballaré només tres setmanes més i així en tindré tres per viatjar. Demà suposo que ho sabré més segur.

El Sam (gorro blau) i el Tim (Gorro blanc i braga verda), els dos de Londres, que en principi ja deuen estar allà.

Poc més d’important des de l’últim dia que vaig escriure. Aquesta setmana hem estat fent una mica de training de com esquiar bumps, que a mi em feia molta falta. Ahir dissabte, amb l’altre grup de l’”staff improvement” vem pujar al cim i les meves dues alumnes van fer la seva primera pala de neu verge.

Per cert, que les meves costelles estan més o menys bé. El divendres vaig anar a visitar el metge de l’estació per assegurar-me que no tenia el pulmó perforat o alguna cosa així, i em va dir que tot bé, i que amb una mica de sort no tindria cap costella trencada. Em va dir que si volia em podia fer una radiografia per saber-ho segur, però que em costaria una pasta i que el tractament seria el mateix. Així que aquí estem, amb una mica de mal però bastant suportable.

Powder

Powder, així és com li diuen per aquí a la neu pols, i això és el que hem tingut últimament. Vaig llegir l’altre dia en una pàgina web dedicada a l’esquí que aquesta temporada és la millor dels últims vint anys a Nova Zelanda, i així és en algunes zones, però no a Wanaka i Queenstown. L’altre dia em deia el jefe que tot i no ser una mala temporada a Treble Cone, està per sota de la mitjana pel que fa a neu acumulada. Tot i això, els últimes dies hem tingut unes quantes nevades i Treble Cone amb powder dóna per molt.

El diumenge dia 10 al vespre, després d’estar tot el dia per casa, vaig decidir sortir a córrer una mica. Com que es fa de nit aviat vaig agafar el frontal, i com no, em vaig dirigir cap al camí de la riba del llac. Quan t’allunyes uns metres de les dues illes de cases que componen el centre neuràlgic de Wanaka és fàcil trobar una mica de tranquil·litat, i en poc minuts corrents no sents més que el soroll d’algun ocell i de l’aigua; i sense el frontal veus poc més que les llums de Wanaka, i això només de tornada i de tan en tan. Vaig estar corrent una horeta, amb una pausa entremig per asseure’m una estona a tocar del llac i gaudir del moment. Era de nit i això només em permetia veure poc més que siluetes del paisatge però crec que és una de poques vegades que he pogut escoltar el silenci. Si algun dia sóc famós i m’entrevisten al programa Silenci ja sé quina és la meva imatge de silenci.

La setmana passada vem tornar al “roster” de sis dies treballant per setmana, així que el diumenge és ara el meu dia off i el dilluns tocava pujar altre com a TC. La setmana va començar amb força acció: a primera hora de dilluns vem anar uns quants a veure el sr Bode Miller entrenant eslàlom i de pas vem fer unes passades pel traçat derrapant per allisar-li la pista. És bastant espectacular veure’l esquiar, sobretot perquè té una tècnica que molts diuen que és una mica curiosa i sembla que no acabi de controlar el tema, però d’anar ràpid si que en sap. Amb una mica de sort el podreu veure al proper vídeo, que amb una mica de sort faré. Al matí va tocar treballar una mica, i a la tarda, com que no hi havia gaire feina, el Tim (jefe) ens va proposar de canviar d’esquí a snow i al revés. Uns quants snowboarders es van animar a esquiar però d’esquiadors només jo vaig voler fer snowboard. Així que em vaig passar una parell d’horetes fent classe d’snow amb la Cristina (Àustria), que és companya de l’escola i em va fer de monitora.

En Bode Miller entrenant.

La Cristina i servidor essent intruït en les arts del lliscament lateral.

El dimarts a la tarda tampoc no hi havia feina per a mi, i com que havia nevat una mica vaig anar a fer una mica de fora pista. A Treble Cone hi ha diverses zones fora-pista, de fet ho son la majoria. Fins llavors havia anat a la majoria d’elles més o menys cops però em faltaven la zona Motatapu. És una zona que queda a un dels laterals del telecadira superior, i son un seguit de canals bastant inclinats que acostumen a acumular força neu. L’únic problema que tenen, que alhora és un avantatge, és que de tornada s’ha de caminar una mica de pujada. És un avantatge per que així hi va menys gent, però tot i així, el tema caminar per aconseguir les millors baixades està bastant de moda per aquí. Dels Motatapu chutes només puc dir que increïbles, però difícil d’explicar amb paraules, provaré millor amb una foto.

Motatapu chutes, tot el que veieu és més o menys esquiable, depèn de l’habilitat i la inconsciència. De dalt a baix té uns 400 o 500 metres de desnivell, més del que sembla.

Tot i que ja havia estat nevant una mica aquells dies, els dijous va tornar a fer-ho però aquest cop amb ganes i no va parar fins divendres a primera hora. Al matí del divendres va tocar treballar i tot i que a la tarda ja estava casi tot petat encara quedava alguna cosa per fer. Així que vem anar amb el Tyler a fer una mica el boig buscant roques per saltar (jo principalment mirava) o el que quedava de powder (neu pols). Motatapu chutes, Saddle, Powder Bowl, Hollywood Bowl...va ser una intensa tarda de neu verge i salts més o menys afortunats. Era la segona nevada una mica interessant i va coincidir altre cop amb divendres, dia off del Jan, que no va desaprofitar l’ocasió per passar-se tot el dia snowboardejant powder.

El dijous a la tarda, tornat d’una classe, estava nevant força

Inici de la carretera que porta a TC, el divendres al matí

El Tyler buscant per on saltar, al final ca saltar la roca d’abaix a l’esquerra

Dijous a la nit vem tornar a la casa de les canadenques, que celebraven un doble aniversari, amb uns quants que hi havia per allà vem jugar un joc que els esplaierus segur que sabeu. Cadascú escriu en un paper el nom d’un personatge o objecte conegut, es posen tots en un lloc, es reparteixen a sort i cadascú s’enganxa el seu paper al front sense mirar quin és el seu personatge. Aleshores cadascú ha d’intentar endevinar quin és el seu personatge fent preguntes de resposta sí o no. Com que aquesta gent és una mica rara i jo no tenia molt clar qui és conegut per ells vaig optar per un de força fàcil i vaig escriure “Jesuschrist”. L’afortunat va ser en Nick, un dels supervisors de l’escola, que curiosament té una lleugera semblança a la imatge que la majoria de gent té de “Jesuschrist”: Barba i cabell llarg fins les espatlles. Tothom va començar a riure i no li va fer falta fer cap pregunta per endevinar el personatge, A veure si trobo una foto perquè era força graciós . Per cert, jo era Pamela Anderson, però em va constar molt d’encertar perquè em van respondre que sí a la pregunta de si era una artista!

Aquest últim diumenge off altre cop, però vaig pujar igualment per poder esquiar amb tranquil·litat. Vaig caminar més que esquiar però va valer la pena, algunes pales i corredors realment macos. A primera hora del matí la majoria de zones forapista estaven tancades i constantment se sentien patapums. Eren els pisters dinamitant les parts superiors dels corredors per provocar allaus i que no caiguessin quan hi hagués gent esquiant. Quan vaig anar-hi després vaig comprovar que realment havien fet la feina perquè estava ple de forats força grans a la neu envoltats de pólvora.

Foradet que provoca la dinamita

Per cert, si veieu que les dates que diu al bloc no corresponen amb el que explico no us estranyeu gaire perquè normalment escric a casa i ho penjo el dia següent. A més el bloc està a hora catalana, que és deu hores després de la d’aquí.

Us deixo amb un parell de fotos “enseñando palmito” en resposta a les demandes d’una foto amb l’uniforme de l’escola de Treble Cone. Una és la que us vaig dir del dia que vem anar al cim amb el Jan, que estic senyalant el Mount Aspiring. L’altra és del dissabte, del Matukituki Basin, amb una vista bastant impressionant.

Senyalant el Mount Aspiring des del cim de Treble Cone

A l’”Ski area boundary” del Motatapu Basin

Vista des del Motatapu Basin

Part inferior de l’estació. La pista que fa zig-zag que està més a prop és l’”Easy Rider”, la que baixa recta que està al fons és la “Mainstreet”. La resta...forapista.

Ja torno a ser aquí!

Una altra setmaneta eh. Vejam, vejam...El dilluns passat poc després d’escriure-us vaig sortir a fer una volta amb bici. Aquest cop amb la meva, i vaig anar per un caminet que hi ha a la riba del llac. Vaig sortir de casa amb la idea d’anar a comprar pa a un forn que m’havien dit que tenen pa de veritat (no de motlle o pa-goma) però al final em vaig animar i vaig anar a pedalar una mica.

La meva bicicleta, arriscant-se a punxar les seves precaries cobertes.

A Treble Cone la setmana no ha estat gaire especial, una mica més animadeta que la setmana passada pel que fa a feina, i amb al visita d’en Bode Miller (diria que és l’actual campió del món d’esquí alpí) entre altres. Així que el dimarts a primera hora vem anar amb el Tim Burton (un que treballa a l’escola, no el director de cine, obviament) a veure’l passant portes per Mainstreet (una pista de Treble Cone). Deu ni do com hi va el noi. El vem veure primer a la base de l’estació fent estiraments, i justament darrera seu hi havia 14 parells d’esquís exactament iguals. El nostre poder de deducció ens va portar a pensar que un per a cada baixada, “quién pudiera”...
El dimecres vem sortir uns quants i ens el vem trobar rodejat de tot de rosses no naturals (sí, aquí també n’hi ha d’aquestes). El Jan va plantar-se davant seu i mentre deia “sorry” el va apartar per passar entre ell i les mateixes direcció de la barra.

Si no recordo malament, va ser el mateix dimecres que vem dir d’anar a fer una mica d’slacklining tornant de TC. Feia molt que no hi anàvem i em va quedar clar que he de practicar més que se m’està oblidant el poc que sabia. El cas és que tot anant cap allà vaig sentir parlar català, i no em vaig poder estar de saludar. Era una família de Giona fent un viatget per Australia i Nova Zelanda. Poc després em vaig trobar tres barcelonins al cibercafé on vaig normalment. Sis catalans en un dia! Trencant les estadístiques eh...

Més coses interessants...Ahir dissabte al vespre va haver-hi una altra festa per a l’staff de TC. Festa de disfresses amb menjar i beguda de gratis, ueeee!! Jo feia un parell de dies que no em trobava molt bé i vaig pensar seriosament de no anar però al final sí que m’hi vaig presentar, tot i que sense disfressa. Avui ja estic millor, no us preocupéssiu. Que em passava? Res, alguna cosa similar a un refredat que, després d’una intensa investigació, ja n’he trobat les causes: primer la rasca que ha fet aquests últims dies a TC, i segon...vosaltres mateixos podeu veure la foto.

Gel a l’interior de la finestra de la meva habitació. A escassos dos pams d’on està el meu cap mentre dormo.

El Radim, de la República Txeca, disfressat de...no ho tinc molt clar.

El Jan a la festa

Els meus alumnes de l’”staff imporvement clinic”, que són treballadors de TC

L’altre dia estava buscant per internet algun programa que em permetés editar amb el Premiere els vídeos que fa la meva càmera per tal de penjar alguna cosa i així podeu veure una mica més del que hi ha per aquí. El cas és que durant la meva cerca vaig aconseguir tots els virus que encara eren “falti”, i ara ja els tinc la col·lecció sencera. Vaig aconseguir el programa que necessitava però vaig haver de començar a buscar antivirus i coses per l’estil. Finalment he aconseguit ajuntar uns quants dels vídeos tot i que l’ordinador està tan ralentitzat que amb prou feines veia el que feia però ja fa més o menys el fet. Atenció si esteu embarassats, preneu medicació o teniu vertic, doncs la majoria de vídeos son panoràmiques de 360 o 180 graus i el tema es va movent bastant. Ja sabeu, per mostrar el màxim estalviant el màxim de memòria...Si en faig un altre intentaré que hi hagi alguna escena una mica més estàtica. Aquí el teniu:

See you!!

Sol, solet, vine’m a veure…

Feia uns dies que el sol no apareixia per aquí. Estem parlant de més de dues setmanes de fred, núvols, vent o pluja. Per una part bé perquè això significa neu a Treble Cone (TC pels amics), però la veritat és que al final acaba sent bastant depriment. Abans d’ahir a la tarda (dissabte), el sol va tornar a aparèixer, i des de llavors ja no ens ha abandonat. La veritat és que s’agraeix, i a mi, com a moltes altres persones m’afecta pel que fa a estat d’ànim. No és que sense sol estigui deprimit, més que res que després de molts dies de mal temps, amb el sol et ve un subidón important. Em sembla que mai abans havia notat aquesta sensació tan exageradament, però és que a Barcelona difícilment tenim més de tres dies de mal temps i en tot cas molt de tan en tan.

Sol i neu al Saddle Basin de Treble Cone

Els meus esquís prenent el sol

Els meus esquís just abans de baixar pel Powder Bowl

Una mica més de sol des de la riba del llac. Realment el trobava a faltar.

Aquesta setmana ha continuat sent tranquil·la a TC...cosa que vol dir poc feina. Jo he treballat 13 hores, però sóc un dels més afortunats de l’escola. Pel que he sentit força gent treballant entre 3 i 5 hores. El dilluns dues horetes amb un grup d’aduls que era la primera vegada que esquiaven, el dia següent una hora amb la Patricia, de Sidney, que ja feia els seus pinitos per la Easy Rider. El dijous quatre hores d’Staff Improvement altre cop amb el Ru (Irlanda), l’Andy (UK) i la Gill (UK). El dijous en principi no faig staff improvement però vaig substituir a un altre instructor que estava off. El divendres dues horetes amb uns marrecs d’una escola de Wanaka que es diu Holy Family i que els tindré tots els divendres durant sis setmanes, que és pràcticament el que queda de temporada). Molt bonic el nom de l’escola però els nens son uns monstres en potencia. Va ser divertit perquè entre els monitors intentàvem passar-nos els nens més “problemàtics”. Al final em vaig quedar amb un grupet de set que més o menys esquien i només en tinc dos d’aquells que mataria, tota una sort, jeje. El dissabte altre cop Staff Improvement, amb el grup que ja vaig tenir el dissabte passat i que tindré durant quatre setmanes més.

El dimecres a la nit hi havia la premiere d’una peli d’snowboard a un local d’aquí Wanaka, el Wanaka Centre. Vem anar-hi amb els de casa i uns quants més que ens vem trobar per allà, i després una mica de festa. El dijous nit va fer una nevada destacable de neus pols, pols. La veritat és que amb una mica de neu Treble Cone és increïble, perquè quasi tot el que veus és esquiable. Al matí del divendres vaig anar a esquiar pel Saddle Basin amb el Tyler, un noi de prop de San Francisco, que treballa amb mi. Fa només dos anys que esquia, però fora pista no el segueixo ni en broma. No és que anés molt ràpid, simplement es que anava d’un cantó a l’altre buscant les roques més grans per saltar-les. Em va explicar que abans feia snowboard, però que s’havia passat a l’esquí perquè amb l’snowboard era massa perillós, que havia tingut masses accidents fent salts. La veritat és que no em costa d’imaginar. El Jan tenia el divendres off i es va passar tot el dia petant totes les pales de la zona, em va ensenyar les fotos i la veritat és que feien enveja; suposo que en breu estaran al seu blog o al compte de Picassa. A TC, a part de tots els sectors als que pots accedir amb els telecadires, hi ha altres zones molt interessants a les que hi arribes o en tornes amb una breu esquiada. Entre elles el cim de Treble Cone, que et regala una fantàstica vista del cantó de l’estació i el llac Wanaka, i també de l’altre cantó, on no hi ha més que muntanyes, entre elles el Mount Aspiring, que dóna nom al parc natural de la zona. Vem pujar-hi amb el Jan la setmana passada i ens vem fer unes fotos maques, maques, a veure si hi penso a penjar-la.

El dissabte a la nit una mica de festa amb diversa gent, i ahir, aprofitant el day off i que feia sol vem anar amb el Dom (Àustria) a mountainbikejar una mica. Al costat de casa hi ha una botiga on lloguen bicis i en vaig pillar una per quatre hores pagant 10 euros. Vem anar a una zona que està al darrere d’un dels extrems de Wanaka, on ja havíem estat amb el Jan i l’Adela el dia que vem fer l’excursió al Mount Iron. Aquell dia vem comentar que el lloc debía ser increïble per anar en bici, i es que ahir vaig descobrir que és un bike park, pensat com a tal. El Dom, és guia de mountain bike a Whistler (Canadà) i ahir em va fer de guia personal. Només començar el vaig veure desaparèixer per la primera corba. Quan per fi vaig arribar al cim del turonet on m’esperava va tornar desaparèixer muntanya avall per un caminet marcat com a negre (igual que a les pistes d’esquí) i que vaig fer més a peu o arrossegant-me que en bici. A partir de llavors amunt i avall sense parar gaire pels diversos camins pels que em va portar. Va ser increïble i esgotador a parts iguals però ja estic esperant el proper dia.

El Dom a dalt del cim del turó després de la primera pujada del dia

Ahir vespre tranquil i avui dormint fins tard que toca recuperar hores de son per afrontar la setmana que espero que sigui molt intensa. I ara mateix escrivint-vos des d’una butaca al costat d’una finestra gaudint el solet que hi ha a estones...

Per cert, ja m’he acabat Angels and Demons, ja us diré a per quin vaig ara.

El meu raconet preferit de casa

Viatges o treballes?

Aquí a Wanaka, i em temo que a gran part de Nova Zelanda, la primera pregunta que acostumes a fer quan coneixes algú és: viatges o treballes? I sovint la resposta és: les dues coses. La majoria de la gent amb la que coincideixo per aquí té o busca algun treball de temporada amb la intenció de passar aquí l’hivern per després poder continuar viatjant. Molts altres només estan de pas viatjant pel país i amb la intenció d’anar o havent estat abans per Austràlia, Fiji o Àsia.

La gent que decideix passar aquí l’hivern ho fa en moltes ocasions per poder esquiar o fer snowboard. Uns, com jo, treballant a les mateixes estacions d’esquí i consumint els serveis que ofereix el poble (supermercats, botigues, acomodació, bars...); i altres treballant en els establiments que ofereixen aquests serveis i deixant-se els calerons a les estacions d’esquí. A principi de temporada als hostels et trobes tot de gent que busca casa o feina. I molts les dues coses. D’Espanya te’n trobes pocs, i que busquin feina encara menys. Més que res que allà no es pot aconseguir el famós “Work Holiday Visa”, que et permet estar per aquí un any treballant legalment. Els ciutadans de la majoria dels països que tenim al voltant tenen la possibilitat d’aconseguir-lo, i la veritat és que es nota. Sóc l’únic espanyol de l’escola d’esquí i també a Treble Cone. De fet no sé de cap altre espanyol que visqui a Wanaka i estigui treballant. Però si vas pel poble pots trobar moltíssim francesos, austríacs, alemanys, gent d’UK, molts d’ells amb el Work Holiday Visa. L’altre dia contàvem i a l’escola hi ha qüasi 20 anglesos de 45 instructors. És curiós sobretot tenint en compte que allà no tenen estacions d’esquí. De kiwis ben pocs, 4 o 5.

Intentant buscar la part positiva és interessant que els espanyols no puguin aconseguir el Work Holiday Visa, perquè fa de Wanaka un bon lloc per aprendre anglès o qualsevol altre idioma com francès, alemany o japonès. De castellanoparlants pocs, algun espanyol que ve de pas i algun sudamericà com l’Adela. La part negativa és que l’anglès de Nova Zelanda és si més no curiós. Aquí la lletra e acostumen a pronunciar-la com una i; i això encara complica més la cosa. Aquí yes és pronuncia “yís”, el número ten és “tin”, respect és rispic i la lletra n és la in. Vaja, que només em faltava això...Si algun dia aconsegueixo parlar un anglès mínimament digne tindré un accent d’aquells difícils, difícils d’ubicar. Entre els novazelandesos, els australians, les deu nacionalitats de l’escola d’esquí i la gent que em vaig trobant per aquí...faré un potipoti d’aquells divertits.

Tornant al que dèiem, sovint abans de preguntar estudies o treballes, segons com es presenti les situació, preguntes: d’on ets? Sabent que la resposta pot ser qualsevol (no hi ha gaires africans per aquí però...). Alguns et respondran d’Estats Units, i si per aquelles casualitats t’interessa seguir la conversa pots preguntar d’on dels Estats Units. Encara que no sàpigues on cau Ohio o North Carolina et pots trobar amb procedències interessants. Començo a creure’m això de que els estadounidencs tenen un gran sentiment nacionalista; per aquí hi ha des de hawaianes a alaskines (suposo que hawaians i alaskins també però no n’he trobat encara), i en la majoria de casos et diran que son dels “states”.

En el meu cas, la veritat és que ser de Barcelona ven, i en la majoria d’ocasions, ser espanyol també. Digueu-me “chaquetero” però aquí jo sóc el que calgui. De totes maneres quasi tothom coneix Barcelona, i la majoria de vegades quan em pregunten dic que sóc barceloní abans que espanyol. Hi ha gent que no pregunta, i directament et deixa anar un “bon jour”. Acostumo a respondre “bon jour” també, tot i que un dia (quan ja em començava a cansar el tema) em va sortir directament un: no! I’m not french, “sorry”. No si sé si és per l’accent, per l’aparença o simplement per probabilitats d’encertar però m’atribueixen totes les nacionalitats menys espanya. La majoria de gent pensa que soc francès (només cal fer rrrrrrrr per demostrar que no) però el més sorprenent és que més d’un m’ha preguntat si sóc swedish. ?!?!